Ahir vaig enviar un email donant la raó a una amiga, 4 anys després, agraint-li una de les frases que sovint em repetia. Una frase que amb el temps m’ha anat molt bé, encara que en aquell moment em feia força ràbia (precisament perquè tenia raó, és clar, però això, llavors, jo encara no ho veia). Agrair-li va ser un impuls; el vaig seguir i a ella li va encantar. Què és la vida sinó aquests petits moments? És dur, però quan algú diu que la felicitat no existeix es ben bé que no sap de què parla.
Mai no és tard doncs per reconèixer els propis errors, ni per agrair als altres tot allò que ens han donat sense esperar res a canvi.
Avui, doncs, em sembla el millor dia per agrair públicament les persones que han col·laborat i han fet possible el llibre de contes curts Perdonin que no em disculpi. Primer per què les bones notícies s’han de donar en dilluns, per compensar qui encara treballa. I segon, perquè encara que mai no es tard, no cal esperar quatre anys per donar la raó o per mostrar gratitud.
Gràcies.
