Drets d'autor, copyleft i propietat intel.lectual: la cruïlla que és trifulga

copyleftAquest article fa un repàs històric de l'origen del copyright, comenta els problemes que suposa a la societat i a la cultura i explica l'origen i la raó de ser del copyleft. El van publicar al Pèsol Negre n. 32 del 2007, però tot i així manté la seva vigència com a introducció global al tema.

En aquest dossier intentarem donar una visió general de la problemàtica del copyright. Ens hi endinsarem no per a arribar a gaires conclusions, sinó més que res amb la idea de fomentar el debat. Una part del problema, precisament, consisteix en que aquest debat evoluciona més ràpid a Internet que no pas al carrer, i per això és imprescindible, primer, que tothom tingui accés a aquesta xarxa el més aviat possible, i segon, fer de pont entre Internet i l'asfalt (i aquest és un dels propòsits principals dels hacklabs, precisament). Degut a la complexitat del tema, ens centrarem bàsicament en els drets d'autor en el camp de les obres literàries, malgrat que l'anomenada propietat intel·lectual englobi també les patents i les marques comercials, entre altres.

Revisarem l'estat actual a la línia de front de batalla, la que es lliura cada dia entre qui defensa una cultura privatitzada (indústria cultural, entitats gestores i artistes “estrelles”), i qui defensa una cultura comuna de lliure gaudi per a tothom (moviment copyleft).
En aquests moments s'estan jugant, en parlaments i consells d'administració dels més variats, el nostre futur i la nostra llibertat (i a més en nom nostre, però sense comptar amb nosaltres). Per a evitar això, o per a donar-hi solució, el moviment copyleft té com a objectiu alliberar la cultura, trencant el bloqueig de les grans i petites corporacions, multinacionals o no.

Els orígens del copyright

Històricament existeixen dues concepcions diferents del copyright o “dret a còpia”: la dels EUA i l'europea. En contra del que solem pensar que és la norma, en el cas que ens ocupa les legislacions europees han estat sempre més conservadores i reaccionàries que les seves homòlogues americanes. De fet, la primera aparició estel·lar del concepte de copyright prové de la reina Anna d'Anglaterra, que el 1557 atorgà al gremi d'impressors (el que actualment serien les editorials), drets de còpia exclusius de les obres que publicaven (i d'aquí prové precisament el terme copyright , literalment “dret a còpia”). Concedint aquest monopoli a un cercle restringit d'impremtes, la reina Anna aconseguia una posició de força de la seva indústria sobre la dels països veïns, i, més important, una censura efectiva que li permetia decidir què es podia publicar i què no: gràcies a les lleis del copyright, només qui formava part del selecte gremi d'impressors podia imprimir, i ningú més.

En aquella època, les obres publicades eren pràcticament anònimes (fou més endavant quant la indústria s'adonà de que li interessava crear un nou estatus social, les “estrelles literàries”, per tal d'augmentar les vendes), i els drets d'autoria passaven directament del col·lectiu autor al col·lectiu impressor: en el moment en el que una impremta comprava una obra, adquiria també amb aquesta els drets exclusius de reproducció.

Als EUA, en canvi, el copyright es va concebre, des de la redacció de la seva primera constitució, com una cessió de la societat envers la comunitat artística creadora. És a dir, la societat cedia uns drets en exclusiva a qui produïa una obra literària, durant un temps determinat i curt, i un cop passat aquest període l'obra esdevenia de domini públic automàticament. D'aquesta manera, es garantia la supervivència del col·lectiu literari, s'incentivava la creació de noves obres, i, al mateix temps, la societat es beneficiava de l'augment d'obres culturals. És a dir, l'objectiu inicial de les seves lleis del copyright fou afavorir la creació d'obres, garantint sempre el drets legítims de la societat com ara són la paròdia, la cita, la transmissió i reproducció d'una obra, etc... No es tractava doncs d'una cessió de tots els drets, sinó tant sols del dret a còpia en essència. Així, la màxima beneficiada era la societat, seguida del col·lectiu artístic, i en últim terme les editorials.

Podem veure que en els dos casos, tant als EUA com a Europa, no es parlava en cap moment de suposats drets naturals sobre les obres, sinó d'explícites concessions artificials del poder cap a l'artista o les impremtes. Actualment les coses han canviat força, i ens enfrontem a una mentalitat molt més recargolada i perniciosa que pressuposa aquests drets de possessió de l'artista sobre la seva obra (drets que en molts casos són realment propietat del gremi editor, igual que a l'Anglaterra de la reina Anna...).
Amb el temps, els EUA i Europa han convergit en un sistema tancat de drets d'autor restrictius i privatitzadors, amb nefastes conseqüències culturals en tot el planeta. A nivell intern europeu, les lleis del copyright s'uniren en la primera convenció de Berna el 1886, i a nivell internacional, fou el 1967 mitjançant la creació de la WIPO (o bé OMPI, “Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual”). Al darrera d'aquesta voluntat d'universalitzar els drets d'autor hi ha un interès econòmic evident, el dels beneficis derivats de l'explotació d'aquests drets. Això ens dóna una idea de perquè els EUA han canviat de discurs al llarg dels anys: mentre eren bàsicament importadors de cultura, no els interessava que les obres estrangeres estiguessin protegides, però quan es van convertir en els principals exportadors d'obres de consum, el seu punt de vista va canviar radicalment: estem parlant de diners, i això està per sobre de qualsevol concepte humanístic sobre les necessitats culturals de la societat, per molt que aquest formi part d'un text constitucional.

Al llarg dels dos últims segles, doncs, la positiva idea inicial de la constitució dels EUA, s'ha corromput i transformat en just el contrari del que era la seva intenció primerenca. Com a resultat d'un llarg procés d'expansió dels drets d'autor, s'ha produït la reversió de l'ordre beneficiari de les lleis del copyright: actualment aquestes defensen, en primer terme, les empreses editores, després el col·lectiu artístic ja consolidat, i per últim els artistes menys coneguts i la societat, que és tractada com a mera consumidora passiva de productes (sense més drets que el dret a comprar i a tancar la boca). Les nostres llibertats i drets naturals d'accés a la cultura han estat, doncs, retallades unilateralment.
En l'inici, per exemple durant els primers 120 anys de legislació als EUA, l'autoria d'una obra reservava 14 anys de dret a reproducció. Actualment, després d'onze extensions del termini, estem parlant de 70 anys a partir de la mort de l'autor. Això és justificable? És evident que l'artista no necessita un incentiu tan elevat per a publicar una obra, i molt menys quan ja ha passat a millor mort. Podem arribar fàcilment a la conclusió que aquests terminis tan llargs només beneficien els intermediaris de mercat, és a dir, les empreses editores. Per corroborar això, només cal observar qui estava al darrera de la última llei d'ampliació del termini de copyright, coneguda com a llei Sonny Bono del 1998: els executius de la Disney, pressionant per a evitar que Mickey Mouse passés a domini públic el 2003. Potser per això es coneix també com a “Llei d'ampliació del copyright Mickey Mouse”. Algú té una idea de què passarà uns anys abans del 2023?

El mite del geni creador

Com hem vist abans, el copyright sempre ha estat, històricament, una mera cessió de drets circumstancial, i no pas la concepció actual de la “propietat” en exclusiva d'una obra. Per passar d'un concepte a un altre, presentant-los com a sinònims, ha estat determinant un altre concepte inserit culturalment: el mite romàntic del “geni creador” (sempre en masculí, per descomptat, quina casualitat!...). Gràcies a, i en nom de, aquest mite, han defensat l'aberració coneguda com a propietat intel·lectual, a partir de la qual es basa tot el sistema jurídic expansionista dels drets d'autor.
El principi del dret a còpia com a incentiu per a la creació, doncs, s'ha convertit en el concepte de la propietat intel·lectual gràcies al mite romàntic del geni creador. Quasi res.
Les editorials, i especialment les discogràfiques, són les més interessades actualment en propagar aquest mite, adjudicant al seu planter d'artistes l'etiqueta de genis creadors, per acabar explotant-los i vivint de l'obra aliena. Al cap i a la fi, són les que acaben acaparant gran part dels beneficis que els correspondrien a les estrelles per les que demanen respecte universal. “La pirateria mata la música”? En tot cas a qui matarem serà a la indústria musical, que per sort no és el mateix ni s'hi assembla.

Què és original?

El principi bàsic de tot el sistema del copyright és la diferenciació entre una idea, que no es pot registrar, i l'expressió escrita d'aquesta idea, que si que es pot registrar. Així, per exemple, no és possible registrar l'argument d'una novel·la negra, el que seria la història, sinó la manera d'explicar aquesta història.

Però, què és una idea “original”? El concepte d'idea original absoluta, creada de forma independent a l'entorn, és un mite que ens han imposat junt amb el del “geni creador”. Tota creació veu de la col·lectivitat. Només una persona extremadament egocèntrica pot creure que les seves obres són totalment originals, que no ha rebut cap influència externa. Inclús Shakespeare, per citar un exemple clàssic, bevia constantment d'obres antigues per a generar les seves de pròpies, i per donar un altre exemple, coneixem l'obra de molts filòsofs primerencs gràcies a les cites i reinterpretacions constants que es feien mútuament entre els diferents pensadors.
Que la creació és col·lectiva és quelcom que se sap des de fa segles en l'àmbit de la ciència, on tothom investiga recolzant-se en els milers d'investigacions anteriors, i el seu material resta públic i obert per a futures investigacions.

La inspiració divina no existeix, i ningú no crea res partint del no res. Tot el que llegim, escoltem, veiem, toquem, intuïm, recollim, ensumem... tot ens influencia i al final els nostres escrits són en la seva major part un cocktail d'influències que, això si, pot presentar el nostre toc personal si es dóna el cas. Moltes obres que se'ns venen com a noves i amb copyright són versions de contes tradicionals... Si cada artista hagués de pagar un percentatge a cada influència que ha rebut, en diferents percentatges segons el grau d'influència, el sistema petaria, el preu de les obres seria inassolible. Les recopilacions de llegendes urbanes ens donen una idea de lo idolatrats que estan alguns escriptors, ja que en aquestes mostres de narrativa oral contemporània, podem trobar-hi molt més enginy que en qualsevol llibre de contes de nivell mitjà (Milers de persones treballant en comunitat consumeixen moltes més drogues de les que un escriptor, per molt seriosament que es prengui la seva feina, podrà arribar a consumir en la seva vida). No hi ha res de nou sota el sol, per molt que cada any ens vulguin vendre 1000 llibres “extraordinaris” “de lectura obligada”.

Malgrat l'evidència de la no existència de les idees originals com a tals, la dicotomia idea/expressió ha anat perdent claredat al llarg del segle XX, i ara mateix els advocats de les grans corporacions ja s'han encarregat que no estigui tan clar allò que és possible registrar i allò que no ho és, és a dir, que algunes idees si que poden ser registrades.

El mite de la creació pura, doncs, ha fet molt mal a la societat, i és la nostra obligació destruir-lo, al mateix temps que el mite de l'artista de qualitat suprema (i baix en calories) que nasqué per a ésser ídol.

Mostres de bona fe de l'elit governant i de la indústria cultural

Per resoldre el problema del copyright, la indústria cultural i la nostra insigne classe governant han donat incomptables mostres de bona fe: El novembre del 2006, Masami Toyoda, propietari d'un bar de Kioto, fou arrestat per la policia, acusat de violar les lleis del copyright. L'home, de 73 anys, no va negar els fets que se li imputaven: interpretar amb la seva harmònica, sense el corresponent permís i tribut, peces dels Beatles i d'altres grups occidentals, amb la complicitat d'una pianista especialitzada en aquest tipus de crims. El copyrights d'aquestes cançons són gestionats per la Societat Japonesa de Drets dels Autors, Compositors i Editors, que ja havia dut als tribunals el 2001 a en Masami, acusant-lo dels mateixos delictes.

Als EUA, les Girl Scouts paguen anualment un tribut a la ASCAP, la seva homòloga a la SGAE, per tal de poder interpretar legalment i sense remordiments les cançons tradicionals del seu repertori a la vora del foc. Per aconseguir això, la ASCAP tant sols va haver d'amenaçar-les amb una demanda, al·legant que cantar cançons en un campament és un concert en miniatura, i que les Girl Scouts havien de pagar per les obres que interpretaven, igual que paguen pel material amb el que realitzen els seus tallers de treballs manuals (sic).

Sense anar tant lluny, la societat gestora dels drets d'autor francesa, reclamà fa uns anys 1000 euros al realitzador francès Pierre Merejkowsky i a la seva productora. El motiu: el personatge d'una de les seves pel·lícules xiulava, durant set segons, la melodia de “La Internacional”, cançó que no entrarà en domini públic fins el 2014. No és això una mostra de bona fe? I encara més a la vora, la SGAE, organització mafiosa amb el beneplàcit del govern, l'any 2006 va aconseguir 518 € a costa d'un grup teatral de discapacitats. El motiu: en les seves adaptacions empraven títols d'obres amb copyright. El Taller Cultural de Fuentepelayo s'havia negat a pagar l'impost que l'SGAE els venia reclamant, des del 2001, per la celebració del certamen de teatre benèfic i no lucratiu “Encuentro Nacional de Teatro Especial”. El col·lectiu, però, va haver de cedir quan el 2006 varen rebre un requeriment judicial que els instava a pagar l'impost sota amenaça de judici. La SGAE, això si, va declarar “estar disposada a negociar”, i finalment es donaren per satisfets, i no dugueren a judici l'associació, un cop aquesta hagué pagat. No és això una altra mostra de bona fe? Aquests diners estaran actualment en mans de gent com el Bisbal, la Xenoa i el Ramoncín. Allà vosaltres si continueu comprant cds editats a través de la SGAE, perquè aquest és tant sols un exemple i a una simple recerca a internet em remeto.

A més de les cançons i les obres de teatre, hi ha també monuments protegits amb copyright. Existeix una pàgina amb una llista, segurament molt incompleta, d'edificis i d'objectes que poden dur-nos problemes si els mostrem fotogràficament en llibres, impresos o bé a la web. Entre els edificis prohibits hi trobem la Torre Eiffel a la nit (el disseny de la lluminària té copyright), Disneyland, el Rochefeller Center, l'edifici de la Chrisler, etc... i entre els objectes tenim vehicles (de marques com Jaguar, Porsche, Lamborghini...), el TGV francès, el Concorde Britànic, els arcs de macdonalds, etc...
Per sort per a nosaltres, la humanitat compta amb personatges com el senador Howard Berman, que el 2002 presentà una proposta de llei segons la qual les empreses propietàries del copyright podrien atacar i destruir, impunement, qualsevol ordinador del que es tingués constància que formava part de la xarxa edonkey o de qualsevol altre programa d'intercanvi d'arxius. D'això en dic jo un demòcrata radical.

Això si, el meu heroi de veritat és el senyor Jack Valenti. La seva proposta consistia en que el termini dels drets d'autor fos, literalment, “per sempre”. Quan se li va recordar que els drets d'autor han d'estendre's durant un període de temps acotat (no infinit), fou quan tingué la idea més genial de tots els temps: contestà que, si això era així, llavors la seva proposta era que duressin “per sempre menys un dia”. En veritat us ho dic: Davant de genis com aquest no mereixem viure.

Dues conseqüències de l'actual sistema del copyright

Privatització de la cultura

Durant les dues primeres dècades del segle XX, multitud de músics blancs van dedicar-se a registrar composicions que formaven part de la cultura tradicional africana, començant així un procés, que es perllongà durant tot el segle, de transformació de la cultura negra comuna en cultura blanca propietària. En l'actualitat, estan a punt d'imposar-nos, per llei, un cànon per cada llibre que demanem en una biblioteca pública; ens obligaran a pagar per a llegir obres clàssiques o no, però que ja formen part de la nostra cultura, per a repartir aquests ingressos entre una societat d'autors privada. Entre aquests dos fets, duem molts anys de privatització de la cultura.

A les biblioteques públiques es poden llegir molts dels llibres que hi ha a les llibreries, i aquests no deixen de vendre's per això, ans al contrari. Una biblioteca, a més de font de coneixement, és un aparador en el que les obres es poden tastar abans de comprar-les. Un llibre llegit de préstec no és un llibre venut menys, sinó un llibre divulgat més. La ciutadania està massa escarmentada com per comprar sense provar abans, que és just el que volen que fem: consumir tant sols per l'acte de consumir, sense preocupar-nos de què estem consumint. En contra del que ens volen fer creure (que consumir cultura és fer cultura), la cultura és independent de l'acte de la consumació. No poden cobrar-nos l'accés al llegat cultural de la nostra societat, per acabar enriquint a 4 estrelles de les societats d'autors. Perquè no ens fan pagar cada cop que rellegim un llibre de la nostra pròpia biblioteca casolana? (solució: perquè no hi ha manera de controlar-ho, de moment).

Un altre cas paradigmàtic és el dels diccionaris de la llengua: tots ells es publiquen amb el seu corresponent copyright tancat, però la llengua és la més comuna de les cultures, de fet la creem entre totes les persones que la parlem. Un fet d'indescriptible irracionalitat que ens dóna una idea de com està el pati.

Aquest procés de privatització no sembla tenir límits culturals ni sembla que es pugui acabar-se mai: si bé per llei, com hem vist, el termini de copyright hauria de ser limitat, ara mateix estan aconseguint, cada 20 anys aproximadament, ampliar retroactivament el termini 20 anys més. Això és el que s'ha anomenat “pla del copyright perpetu a terminis”, i comporta que, si no ho parem, la cultura mai no serà lliure. Aquest és el principal problema que tenim actualment, el somni de Jack Valenti fet realitat.

El Copyright com a instrument de censura

Una important aportació europea als tractats internacionals del copyright ha estat la del concepte de “drets morals”. Es tracta d'uns drets pretesament naturals d'un autor sobre la seva obra, com són el dret de decidir quina és la correcta presentació i manipulació d'aquesta. Una branca paral·lela i terroritzant d'aquests drets la sofrim cada vegada que la crítica literària o cinematogràfica, oficial o de barri, pretén erigir-se com a posseïdora de la correcta interpretació d'una obra, inclús moltes vegades, paradoxalment, en contra de la pròpia idea de la persona que ha escrit o filmat aquesta obra. Si el concepte de propietat d'una obra manca de fonament, el concepte de propietat de la correcta interpretació d'aquesta obra ja és un símptoma greu de deliri de grandesa.

Tornant als drets morals, aquests no són gens inofensius, ja que atorguen a la part que posseeix els drets la capacitat legal de vetar una paròdia, per exemple, en nom de la correcta presentació o interpretació de l'obra. Si ens neguen el dret a la paròdia, hauríem de demanar permís a un personatge públic, per exemple Ferran Adrià, per imitar-lo. També haurem de demanar permís a en Bustamante per fer una paròdia d'un seu videoclip. És evident que si ens treuen aquest dret, estaran exercint una censura real, que a més representarà la culminació del travàs de la gestió dels drets de reproducció des de l'estat cap al sector privat. D'aquesta manera, ens privats individuals tindran a les seves mans el poder de la censura.

Això no ens queda tant lluny com sembla, ja que sense necessitat d'anticipar-nos al futur, en l'actualitat és més efectiu demandar algú per infracció del copyright que no pas fer-ho per injúries o calumnies.

Copyleft i programari lliure

Davant de tot això ens podem preguntar: sobreviurà la cultura? Això no ho podem saber, però si que podem intentar revertir la situació fins a la posició inicial de la que parlàvem en el primer apartat. Si en dos segles el poder ha girat la truita fins a capgirar el sentit del copyright, ara ens toca tornar-la a girar a nosaltres abans no es socarrimi. La solució més estesa, doncs, als problemes que hem vist fins ara, és el copyleft.

El copyleft sorgí amb el moviment del programari lliure, que és tot aquell que garanteix les 4 famoses llibertats bàsiques: usar-lo, estudiar-lo, redistribuir-lo lliurement, i millorar-lo o adaptar-lo a noves necessitats.

A partir d'aqui, Richard Stallman va tenir l'ocurrència de revertir el copyright, com dèiem, i convertir-lo per tant en copyleft. La idea duta a la pràctica consisteix en fer lliures els nostres programes, però requerint que totes les versions i modificacions posteriors de terceres persones continuïn sent programari lliure.

En altres paraules: primer apliquem el copyright, i un cop fet això, alliberem el programa amb una llicència copyleft que permet la seva còpia, modificació i distribució legalment, però que a la vegada obliga a qui la torni a distribuir a fer-ho amb aquesta mateixa llicència copyleft. És el que s'anomena una llicència vírica, ja que “contamina” totes les versions posteriors d'un programa.

Amb això aconseguim garantir el nivell de llibertat durant tot el procés. Si no apliquem copyright en l'inici, en el nostre programa, qualsevol empresa podria registrar-lo, i convertir-lo en programari propietari. Per tant en aquest cas estem utilitzant el concepte de copyright per protegir-nos. Un cop distribuït lliurement pel ciberespai, ens assegurem que ningú no podrà agafar-lo, fer-ne alguna modificació i vendre aquesta de manera no-lliure, ja que la pròpia llicència vírica ho impedeix.

Per aplicar aquest principi a la cultura en general, només ens cal distribuir les nostres obres, ja siguin escrites, cantades, interpretades, etc.. amb alguna llicència copyleft. Amb això estem garantint que la nostra obra romandrà lliure per sempre, i que les futures generacions podran utilitzar-la per crear-ne de noves.
L'àmbit del programari, això si, no és el mateix que el de la literatura o el de la música, i de fet el mateix Stallman comenta que per a obres literàries no cal permetre canvis, ja que les obres són molt personals, i que en aquests casos n'hi ha prou amb permetre la lliure distribució de l'obra sense finalitats comercials. El programari necessita realment la llibertat de reproduir una obra amb finalitats comercials, i si no fos així el copyleft no hagués adquirit les dimensions i força actuals. Però l'elecció de la llicència ja depèn de cadascú.

El copyleft s'ha estès molt en els darrers dos anys, però en aquest camí expansionista ha perdut significat,capacitat transformadora i força filosòfica. Un exemple d'això és l'actual confusió dels termes “copyleft” amb “Creative Commons”. No totes les llicències CC són copyleft, de fet només una d'elles ho és. Evitem per tant proclamar “aquesta obra està distribuïda amb llicència CC”, ja que això no té perquè significar que sigui copyleft ni molt menys.

Arribarem al final?

La informació i la cultura són propietat i emanen del poble, no de les multinacionals. Si el poble és el que crea, llavors perquè la cultura acaba sempre en mans privades? L'era de les dives, fans, superherois, superhomes, estrelles del rock i artistes divins i genials té d'acabar d'una vegada per totes, i la solució a tot això està a les nostres mans.

Cal cercar un equilibri entre el dret innegociable al lliure accés a la cultura i la capacitat de subsistència econòmica de qui genera aquesta cultura, i fins ara hem parlat del copyright com a una cessió de la societat cap al col·lectiu creador. Però: Qui cedeix aquests drets en nom de la societat? La classe política? A vosaltres algú us ha demanat mai res al respecte? És la societat mateixa la que hauria de prendre la iniciativa, i ho ha fet en bona mesura.
Si publiquem i no esmentem res, la nostra obra està sota la llei del copyright, ho vulguem o no, segons la legislació vigent. Per tant, hem d'incloure algun tipus de llicència explícitament, o estarem perpetuant el copyright restrictiu sense ser-ne conscients.
Si volem aconseguir quelcom, és necessari fomentar el debat en la societat i actuar.
Ens estem jugant, i estem perdent, la nostra llibertat.

Ferran Cerdans Serra

Bibliografia bàsica:
“Free Software, free society”; Richard M. Stallman; GNU Press; 2002
["programari lliure en una societat lliure"]
“Copia este libro”; David Bravo Bueno; DMEM, 2005
“Copywrights and copywrongs”; Sida Vaidhyanathan; New York University Press, 2001

Article publicat a la Publicació Llibertària "El Pèsol Negre", num. 32 - Març/Abril del 2007

articles: 
gènere literari: 
Compartir llibres artesans