Per un dia i esperant així lliurar-se’n durant sis mesos més, es decidí a passar la baieta per la nevera. A banda de la fortor de la bossa d’escombraries, que era a vessar, l’aspecte de la cuina en conjunt era força lamentable. A més dels reguerons de greix dels armariets el que feia més mala fila era la porta del frigorífic; en ésser blanca hi destacaven les llànties, que podia reconèixer perfectament: l’habitual puré de cigrons dels vespres estiuencs, greixos variats, oli, xocolata i engrunes de pa.

Un cop netejat el mànec va veure que tampoc era tan difícil (en aquella superfície lliscosa, la brutícia s’arrencava amb facilitat) i va continuar, animat, amb la resta de la porta.

Llestos. Va deixar el drap al seu lloc i es disposava ja a fer-se el sopar quan s’adonà que la cuina feia l’efecte, en general, d’estar molt més bruta que abans. En contrast amb la lluent nevera, tots els armaris i prestatges apareixien més sòrdids que mai. Sufocant un primer impuls de tornar-la a enllardar, es decidí a passar el drap als armariets que la voltaven. Així va aconseguir un degradat on hi havia hagut un canvi brusc, de manera que la brutícia no apareixia de cop en acabar-se l’oasi de la porta, sinó que ho feia gradualment en un radi d’un armariet. La intenció era bona, però una ullada panoràmica de fora estant, des del passadís, el va induir a continuar la feina: allò era com no netejar i a més enfotre-se'n.

Així que va agafar aire i passà la baieta d’una tirada, per l’exterior, a tots els armaris i prestatges. Però en acabat, en obrir el calaix del pa tement-se el pitjor, s’endugué tot un ensurt: era realment brut, molt més ronyós que mai en el nou context. Per no parlar de l’interior de l’armari de les galetes o del de les llaunes de conserves, tots els quals van caure ràpidament sota la seva espasa certera (representada per la baieta). Després van venir els espais entre rajoles, molt més combatius i l’extractor, la seva primera victòria important. Presa d’un deliri frenètic, quan més netejava més infectes li semblaven els nuclis salvatges de resistència.

Continuà per la maneta i el vidre de la finestra i d’allí estant va albirar els fils del telèfon, que li esguerraven tota la feina. Va obrir, així doncs, s’enfilà al marc i els tornà la puresa.

Però els cables d’electricitat, sutjosos i fastigosament bruts, s’allunyaven, a un metre escàs, en direcció a la ciutat. Creuaven el carrer i es perdien en un mar de teulades negroses, que suposaven un insult per a la seva cuina i que necessitaven imperiosament una neteja a fons.

L’home, tot decidit, es penjà dels cables, encarà l’enemic i s’encaminà cap al seu pròxim objectiu.

Ferran Cerdans Serra
Aquest conte ha estat publicat a badosa.com, editor literari a internet, des del Febrer del 2002, dins de la col.leció "La raó del somni".