Avui han entregat el lot a tot el personal i un cop sospesat he decidit que no el podria traginar. L'any passat vaig aconseguir arrossegar-lo fins a casa, però el record de l'aventura ha perdurat i enguany no he cregut tant en les meves possibilitats.
El cas és que el lot inclou fins a set ampolles de vins, caves i licors, diversos torrons, neules i una gran llonganissa, entre altres components de dubtosa qualitat però de pes molt generós. La pregunta que ha sorgit en veure’l a terra ha estat: supera la càrrega màxima que podem aixecar, per llei, els treballadors del metall?
La fredor del paper de plata corroborà el que havia temut durant tota la setmana: la mala sort, aquell any, tampoc no renunciaria a l’èxit. Feia quatre tortells consecutius que es trobava la fava amagada entre la nata i el seu mite s’havia engrandit a la família. Primer només se’n reien, els feia gràcia, però després en sospitaren. Intentaven no compartir-hi cap mena d’activitat, sobretot si aquesta comportava un risc econòmic.
Quan llogà els baixos no sabia encara per què els volia. Només intuïa que havien de ser transitats i amb uns bons vitralls, així que escollí una botiga àmplia ubicada al bell mig de la ruta comercial de la ciutat.
