Va i ve la pluja, com un sospir, com un gemec. Com els teus cabells entre les meves mans.

Es pregunta què és l'amor, si ho justifica tot, si no acaba sent l'excusa més barata.

Avui et farà l'amor com no te l'ha fet mai, amb la mateixa força que me'l feia a mi. I dirà el teu nom, i pensarà el meu. Amb aquell accent curiós amb què em parlava a cau d'orella.

I que el camí de retorn porti directe al teu llit.

Més enllà de nosaltres, quan mori el desig, quedaran només mitjons desaparellats al calaix dels somnis.

Duc els teus mitjons
(no et pensis que t'enyoro)
per no tenir fred.

Intueixes, preocupat, que domesticar-la
pot ser un encàrrec frustrant. Però t’estimes més
somriure com qui sap el que es fa i cantes baixet,
que amansa les feres.

L'abisme de sentir
que de l'amor ja no ho espera tot.
La plenitud de sentir
que de l’amor ja no ho espera tot.