l'amable conversa

Enviat per ferran el dv., 25/02/2011 - 08:56

Arribarà un dia que reconeixeràs esponjós i ensucrat. El seguirà un període en què el nivell de dolçor minvarà a cada jornada, fins recalar en un que, sense arribar a ser amarg, serà exactament igual a tots els anteriors de la teva vida; un dia com qualsevol altre. Aquest serà el dia de què parlem.

Seuràs en l’única taula de la terrassa d’un bar especialitzat en tapes. Una tradició conservada gràcies al fet que els xinesos l’hauran transmès de generació en generació. L’editor, que t’hi haurà convidat, estarà esgotant les últimes dosis de paciència amb tu; o així t’ho farà veure.

—Aviam, Jordi, centra’t: t’has passat de pressupost; no pots continuar així...

—Com que m’he passat de pressupost? —l’interrompràs aprofitant el moment en què es durà una patata a la boca— El contracte no parlava de pressupostos.

—No, perquè... —et contestarà amb la boca mig plena encara— el pressupost assignat per defecte a una obra, si no s’especifica el contrari, són deu mil euros.

—Deu mil euros? I ja s’han acabat?

—Fa dos capítols que els has eixugat. No tens més diners per introduir nous escenaris ni personatges, ni per fer-los viatjar.

—Explica-m’ho millor, això —respondràs.

Ell agafarà aire, molt aire, més aire; com si fos a punt d’immergir-se en una prova del campionat del món d’apnea.

—Veus aquests seitons? —et dirà assenyalant el plat de seitons en vinagre de damunt la taula— Tots són iguals per a nosaltres, encara que, segurament, les seves mares els veurien molt diferents. Doncs els escriptors sou com seitons: us penseu que cadascun de vosaltres és una peça única, però sou tots iguals.

—Això serà per a tu, que ens veus com una tapa de seitons. Això és el que som per a tu? Un seitó per menjar-se’l i continuar amb un altre?

Et sentiràs vencedor d’una batalla, però el teu editor continuarà mastegant sense immutar-se, assaborint unes llesques de xapata amb tomàquet i formatge de cabra amb pebre. Tu només miraràs; el disgust s’haurà ajuntat amb les poques ganes de menjar. Ell continuarà parlant.

—T’ho explicaré perquè ho puguis entendre. Al primer capítol vas introduir el protagonista i no se’t va ocórrer res més que fer-lo viatjar a París i pujar a la torre Eiffel. Només això ja suposen 3.000 euros en royalties. Per no parlar de la panoràmica descriptiva de la ciutat des de la torre. A més hi ha el tema del Louvre, que encara que el protagonista no hi entri l’observa des de l’exterior... Tot això són imatges amb drets, ¿que t’has begut l’enteniment?

—M’estàs dient que per mencionar un museu he de pagar?

—Doncs clar! Cony d’artistes bohemis, viviu a la lluna. Fa anys que s’ha de pagar pels escenaris, és igual que es tracti d’una pel·lícula o d’un llibre. No et diu res la Llei del copyright per la igualtat de les arts? Era una injustícia haver de pagar per filmar en una ciutat i que en canvi els escriptors poguéssiu fer un ús indiscriminat dels racons més coneguts. Des que va entrar en vigència, tothom ha de liquidar drets d’imatge. Fins i tot tu —t’assenyalarà com si fossis el seitó més insignificant de l’oceà.

—Però si així li fem propaganda, la donem a conèixer, i a més nosaltres no provoquem aturades de trànsit ni cap maldecap a la població! —conclouràs, amb el que, en un món ideal, hauria de ser l’argument definitiu.

—Jordi, no em vinguis amb històries hippies. Si tens una manera millor de fer les coses intenta canviar la legislació actual.

—La legislació actual no depèn de la lògica ni del sentit comú, sinó dels grups de pressió i dels interessos econòmics; no sé com podria influir-hi jo.

En aquells moments, el teu editor mostrarà signes de penedir-se d’haver signat cap mena de contracte amb tu, incloent-hi les clàusules que el beneficien i que mai no has entès. Però recularà la pilota al seu camp i mirarà de sorprendre’t amb un canvi de banda.

—Per què et negues a introduir les crispetes de pollastre del patrocinador?

—És que són dolentíssimes!

—I des de quan t’han d’agradar els productes que apareixen als teus relats? Mai les hauries d’haver tastat.

—Com que no?

—Però tu et penses de veritat que jo les he provades? —exclamarà l’editor, assenyalant-se amb les mans obertes.

—No, ja m’imagino que tu no, però jo, que sóc qui escriu, no inclouré publicitat que no sigui d’un producte que m’agradi; de qualitat. Les crispetes de pollastre són fastigoses i a més estan fetes amb blat de moro transgènic i additius artificials. Oblida-te’n.

—Però a tu què t’importa la qualitat dels productes que publicitis? Agafa la pasta de les crispetes de pollastre i amb aquests diners et podràs comprar tots els enciams, cols i bledes ecològiques que vulguis, hippy de merda!

—Au, vés a cagar i fem-ne compost, va! —picaràs a la taula amb la mà i els platets dringaran.

—Limita’t a introduir-les sense que es noti, formant part de la història. Una cosa ets tu i l’altra els teus personatges; o és que ja hem oblidat les diferències entre el narrador i l’autor?

—Mira, no em vinguis amb històries, ja en tinc prou. Em coneixes i saps que estàs picant pedra.

El silenci s’estendrà per entre les tapes variades de la taula. Hi haurà poc espai lliure, però en tindràs prou per anotar el detall de les crispetes en un bloc petit, perquè no se t’oblidi. L’editor ja farà temps que t’exigirà apagar el mòbil al seu davant i deixar-lo en un lloc visible quan us reuniu.

En aquell moment, algú amb aparença de persona entrarà al bar i la música baixarà de volum. Un inspector de la SGAE. Us analitzarà als dos i s’assegurarà que no esteu xiulant la melodia de cap cançó coneguda. Interrogarà al propietari per esbrinar si les cançons tradicionals asiàtiques que estareu escoltant són originals. El xinès del bar exposarà amb gests que no parla ni entén el castellà ni cap altre idioma europeu. L’inspector li respondrà que llavors no tindrà cap objecció a signar la denúncia per emprar música tradicional amb copyright. El xinès respondrà en un castellà millorat per moments que, tot i que no sap parlar ni entén el castellà ni cap altre idioma europeu, la multa se la pot fotre pel cul.

Tu aprofitaràs per cercar nous arguments per convèncer l’editor que ampliï el pressupost de l’obra. No sabries com fer-t’ho, si no, per enviar el protagonista a Port Aventura, on hauràs planejat la batalla definitiva amb el dolent. “Haurà d’arribar-hi a peu des de París?”, et preguntaràs.

—Per cert —interromprà els teus pensaments amb una pota de sípia arrebossada als llavis—, ja n’estic tip de ser trendtopic cada cop que ens reunim i piules frases meves fora de context. Ni se t’acudeixi fer un altre conte curt amb aquesta entrevista! —t’exigirà indignant-se per endavant.

Per moments, en fer-te conscient del que trigaràs a veure una altra taula plena de tapes, et tornarà la gana. T’ompliràs la boca de calamars a la romana i t’agrairàs a tu mateix haver-te inventat el dia abans la conversa amb l’editor, haver-la venut a una revista literària i, el més important de tot, haver-la cobrat per avançat.

• Arribarà un dia • • 2011

gènere literari: