un canvi necessari

Enviat per ferran el dl., 11/07/2011 - 06:57

La necessitat desesperant d’augmentar l’ample de banda m'ha abocat a sol·licitar una línia ADSL a certa companyia, tan famosa després d'anys de maltractar la població que no necessita publicitat aquí. El problema no és la velocitat de navegació, ni la de descàrrega del programari lliure que empro per a la feina. Tampoc les interrupcions en el servei que m’impedeixen, a vegades, llegir el correu i tot. El que més em turmenta és intentar arribar a la base amb la bandera de l’equip contrari sabent que seré abatut per una bala, o bé degollat per un rival que preferirà estalviar-se-la.

Tots els companys d’equip, amb noms tan representatius com DieHard, PinkPunk o sniper#1914, m'avancen com si res. Els franctiradors rivals, apostats a les muntanyes que rodegen l’escenari, em crivellen sempre que pretenc moure’m entre dues posicions segures. Aquestes partides em recorden els malsons en què, perseguit per un enemic implacable, les cames no em responen i he d'avançar esgarrapant el terra amb les mans mentre estan a punt d'atrapar-me durant hores.

De fet, ja no sé què pensar quan un dels companys em mata per prendre'm la bandera: si ho fa, com és habitual, per adjudicar-se-la al marcador individual, o bé si dóna per descomptat que m'eliminaran pel camí.

Avui, després de tres setmanes d’espera, ha arribat el tècnic de la companyia. Era un d'aquests operaris que havien estat electricistes, llauners o lampistes i que havien reciclat en cursets de mitja hora. Traginava una voluminosa caixa d’eines pel pis; ara a la meva habitació, on tinc l’ordinador, després al lavabo, on es rentava les mans, em semblava, per no malmetre cap component electrònic.

L'he deixat fer mentre cuinava el dinar, força intrigat perquè la colla diuen que tan sols són quatre clics. Un clic a la roseta del telèfon, un altre al router, un clic de nou al router amb un segon cable i un altre clic a la tarja de xarxa. Tot plegat, deu minuts. Però l'operari que m'ha tocat ha trigat una hora a donar-ho tot per enllestit.

S’ha acomiadat brandant una clau anglesa. En veure-la, he corregut a l'habitació amb un temor que ha resultat estar justificat: no em puc connectar a Internet. Sé que m’enfronto a hores de converses amb contestadors automàtics (virtuals o humans, que també n’hi ha) i musiquetes electròniques insofribles per arreglar la situació. Així que m'he dirigit al lavabo a ruixar-me la cara amb aigua freda, per encarar-ho ben despert.

Ha estat llavors, en entrar a la cambra de bany, que he rebut una fogonada seguida d'un flaix més curt, en tornar a mirar després de l'acte reflex de cobrir-me els ulls. Semblava ben bé un senyal diví, encara que no domino prou el codi morse com per interpretar-lo. Però no fem bromes. L'aixeta ja no degota i si abans era ronyosa i grinyolava, ara llambreja i es mou suaument; encara diria més: fins i tot és d’una altra marca.

• Perdonin que no em disculpi • • 04/2006

gènere literari: