la fi de l'imperi

conte curt

La Fi de l'Imperi
Just a temps, aconseguí recuperar l’única eina imprescindible abans que el corrent no se l’emportés. Casa seva fou arrossegada i deixà un gran forat on aquell matí, en sortir cap a la feina, hi havia encara un edifici. Un queixal sa arrancat de soca-rel en una dentadura de la qual estaven desapareixent incisius, canins i premolars, com extrets per un dentista furibund trastornat pels efluvis de l’anestèsia.

Feia temps que havien començat a traslladar tots els edificis emblemàtics al centre de l’Imperi. La Sagrada Família, per exemple, l’havien desmuntada per peces, transportat i reconstruït a la ciutat esportiva del Reial Madrid. Al seu lloc van deixar-hi una maqueta de plàstic a escala reduïda que es podia visitar, això sí, diumenges i festius. El ministre afirmà en la inauguració:

—Aquesta maqueta de plàstic simbolitza i reafirma el gran respecte per les peculiaritats perifèriques regionals que caracteritza l’Imperi.

Una altra mesura del pla de capitalitat fou la construcció de l’aqüeducte de Madrid, el més llarg del món. Havia suposat desmuntar i reunir tots els existents a la península, Segòvia i Salamanca encapçalant-los. Perquè no fos vista com una obra capritxosa li donaren una funció: traslladar l’aigua de l’Ebre fins a la capital, necessitada de líquid per arribar als seixanta camps de golf. Cinquanta anys després, havien assolit l’objectiu del Pla Hidrològic Nacional: apaivagar la competència catalana a l’arròs valencià. Una solució definitiva ja que, fent la mitjana i gràcies a la pseudociència estadística, tots els súbdits de l’Imperi en consumien els mateixos litres per any —igual que compartien el mateix nombre de monuments, malgrat que tots fossin a la capital.

El primer fruit, però, del nou pla havia estat un electroimant gegant que permetia que totes les brúixoles marquessin, per comptes del nord, la porta d’Alcalà. D’aquesta manera aconseguiren atraure milers d’excursionistes, sorpresos no d’haver perdut el nord sinó d’haver-lo trobat en un altre lloc. El govern negava obstinadament la seva existència i atribuïa el fenomen a una intervenció divina. El ministre va afirmar en una compareixença urgent:

—L’existència de tal electroimant és una més de les distorsions històriques del nacionalisme centrifugador de la nació nuclear, immutable i de polaritat positiva.

Tot i donar resultats espectaculars, la primera mesura de la llei de capitalitat fou insuficient. No n’hi havia prou amb ser el centre radial, on desembocaven totes les autovies gratuïtes i les línies de tren. Tampoc amb ser el centre de les inversions estatals, ni tan sols amb ser el centre polar de la península. Estava bé, sí, però per no entrar en conflicte amb els països veïns, desestimaren potenciar l’electroimant fins a aconseguir que fos el referent de totes les brúixoles d’Europa. Va ser per compensar d’aquest desengany la població de la capital, que van decidir traslladar-hi tots els monuments de l’Estat.

Les presses per acabar el trasllat just abans del jocs olímpics, comprats de segones rebaixes als organismes pertinents, havien generat una intensitat tan gran de tràfic aeri que, primer el mobiliari urbà més lleuger, papereres, taules i cadires de les terrasses; després el més pesat, fanals i semàfors, contenidors de deixalles, de reciclatge, i finalment cases i blocs de pisos sencers, en una cadena imparable, tot va volar cap al centre radial.

Així, més de quaranta milions de persones aterraren a la capital del regne arrossegades pels corrents centrípets de convecció. El nostre home es despertà damunt la capital soterrada; una muntanya, tota una serralada, de runes i ferralla. S’espolsà els pantalons, agafà aire i tot seguit, ja que s’apropava l’hivern, començà a excavar cercant els seus mitjons i els seus calçotets.

• Perdonin que no em disculpi • • 04/2006

relacionat
gènere literari: 
Compartir llibres artesans