una imatge i mil paraules

conte curt

S'acabaven de conèixer en un aniversari en el qual eren les úniques persones alienes a la colla. Es creuaven pels passadissos amb el got a la mà, mirant alternativament a terra, al rellotge i per la finestra. Si algú els observava, somreien. El Ramon va necessitar quatre cerveses per proposar-li el tast d’un sirah que tenia a casa.

—Tens condons? —va respondre la Clara.

A ell li va agradar força com enfocava el tema.

Un cop al pis, el qual, més que pujar-hi, s'havia d’escalar, va recordar que havia quedat amb la Maria per després de la festa. Amb aquesta amiga hi mantenia una relació purament sexual; cap dels dos no volia res més. El Ramon sabia que apareixeria i que no podia trucar-li per anul·lar la cita. Feia temps que es coneixien i la Maria apagava el telèfon quan quedaven, precisament, per impedir que es pogués fer enrere en l'últim moment.

Així que, mentre la Clara era al lavabo, va arrencar la solapa d’una capsa de galetes i l'encastà entre la campana i el martellet del timbre. D’aquesta manera, si la Maria trucava, no se sentiria res. No descarteu que aquesta empescada us sigui útil algun dia.

La Clara va trigar a sortir. Semblava freda i distant, com si no recordés què havia anat a fer allí. El Ramon esperava al sofà en mitjons i calçotets, una escena que es repetia cada cap de setmana amb una noia diferent. S'acostà a ella, però quan pretenia besar-la als llavis la Clara s’apartà; tampoc no responia a les carícies, i li parava les mans quan intentava descordar-li la camisa o arromangar-li les faldilles.

—No em poses —li va dir, sense mirar-lo. Aquesta afirmació rotunda i en aparença contradictòria amb el motiu de l'escapada, va ser tot un sotrac. Era una frase que solia ser l’excusa d'un cert tipus d'amics quan la cosa no s’aixecava. Això el va deixar encara més descol·locat. Sempre penses que a tu no et passarà; en aquest cas, que a tu no te la diran.

—No sents olor de socarrim? —continuà, com per treure pes al que acabava de dir.

El tuf de timbre cremat s’escampava per la casa i ja havia arribat al menjador.

—Em sembla que sóc jo. —respongué ell amb cara de víctima.
Indiferent, la Clara va començar a mirar al voltant, per tot el menjador. Va veure un retrat sobre el televisor, s’aixecà a agafar-lo i es va tornar a asseure amb la foto a les mans, reviscolada.
—Ets tu de més jove! Que guapo! —s’humitejà els llavis i va enretirar una mà del marc, que es va endur a l’entrecuix, per sobre les calces. Amb l’altra mà sostenia la imatge a l’altura dels ulls, gairebé cobrint-se la cara.

El Ramon l’observava mut. Va pensar a fer-la fora i deixar entrar la Maria, però llavors ja era massa tard: segurament s’havia cansat d’insistir i se n'havia anat enfadada, després de cremar el timbre. Fent un esforç per adaptar-se a la situació, va recordar on tenia la caixa de llauna amb les fotografies velles i va anar-la a buscar.

Així, mentre li anava mostrant fotos de quan era més jove, ella es va escórrer tres vegades amb els dits. L’orgasme més gran el va originar el podi dels campionats de natació juvenils; el Ramon hi havia guanyat cinc medalles i un trofeu de llauna.

finalitzats

escrit en directe el 03/11, finalitzat el 03/13

• Perdonin que no em disculpi • 2a ed. •

relacionat
gènere literari: 
Compartir llibres artesans