informe arqueològic

Enviat per ferran el dj., 07/04/2011 - 10:47

Avui ha estat un gran dia a l’excavació. De bon matí, en aixecar un metacarp que havíem aïllat fa una setmana, hem descobert una pedra treballada sens dubte per l’ésser humà. Les possibilitats que un triangle tan perfecte sigui fruit de la reorganització del caos són massa baixes com per tenir-les en compte; o bé ens resistim a creure-ho perquè feia mesos que no desenterràvem cap troballa interessant.

En pocs minuts, l’equip d’excavació s’ha reunit al voltant dels dos becaris que netejaven el quadrant 45, al substrat 3. Se’ls veia un pèl superats per la situació. Tenien por de fer algun moviment en fals, però la veritat és que han estat molt professionals per la poca experiència que tenen.

La pedra era molt neta en contrast amb les altres troballes de la zona. Ens l’hem anat passant meravellats per la puresa de línies. El primer pensament ha estat comú: per què haurien de dedicar-se fins a la perfecció impossible, gairebé alienígena, en una punta de fletxa que seria igual d’efectiva sense tanta feina? No tenia sentit si només servia per caçar.

Hem pensat, entre altres explicacions, en una arma amb poders màgics, que transmetria alguna propietat a la caça. Però la tesi amb més partidaris ha estat que es tractava d’una punta de fletxa de ritual, que potser formava conjunt amb un arc que s’empraria per a una cerimònia concreta. Per exemple, la primera cacera del fill del cabdill, donar la benvinguda a cada solstici o bé el tret de sortida a una celebració.

Aquesta tesi ha pres força quan hem descobert les primeres espores del que semblaven fongs al·lucinògens. Com que no volíem esperar les anàlisis del laboratori, hem decidit testar al camp mateix alguns bolets, per confirmar-ne la naturalesa.
Mitja hora més tard, el nostre estat mental era molt més obert i receptiu. Hem començat a veure les restes, per primera vegada, des del punt de vista de les persones que hi vivien. Mentre cantàvem, bevíem i tocàvem la guitarra, hem avançat més en la nostra comprensió de la cultura que tenim als peus que no pas en els últims cinc anys d’excavacions.

En aquest context d’inspiració col·lectiva han sorgit més hipòtesis sobre el significat de la troballa. Primerament teories raonables però sense aquell punt de genialitat intuïtiva que separa una idea suggestiva d’una revelació arqueològica. Per exemple, la forma de la pedra en punta serviria per obrir nous i altres fruits. Una altra utilitat seria desenredar els cabells o fins i tot cardar la llana, cosa que indicaria que la domesticació de les ovelles és molt anterior al que pensàvem. Com a estilet serviria per gravar la ceràmica o per escriure a la sorra. Això ens permetria afirmar que ja llavors existia l’escriptura i, més encara, que havien descobert els estiueigs a la platja. Finalment en McGregor, un arqueòleg que va aparèixer fa dos anys atret per alguna força misteriosa, ha fet l’aportació més brillant: seria una representació anticipada del Triangle de les Bermudes.

Respecte a la utilitat de la pedra han sorgit, doncs, explicacions a mansalva, però hi ha moltes preguntes per respondre. Qui sap si no hem passat per alt altres troballes importants tan sols perquè partim d’un prejudici respecte als habitants d’aquest enclavament? Hem obviat peces significatives només perquè esperàvem eines rudimentàries i poc avançades?

Escric això perquè mentre sèiem en cercle passant-nos la pedra triangular —cadascú exposava als altres el que li suggeria quan la tenia a les mans— s’ha produït un fet sorprenent. Un dels dos becaris, que no diu mai res que no sigui a través dels acords de la guitarra, en arribar-li la pedra l’ha emprada per fer un punteig amb l’instrument.

Aquesta funció, que abans d’ahir hauríem descartat a la primera per culpa dels nostres prejudicis científics, ens ha semblat del tot raonable gràcies a la connexió còsmica dels bolets al·lucinògens.
Ara només ens falta recuperar la guitarra prehistòrica, que segurament deu estar enterrada junt amb el cabdill, per confirmar la nova tesi. Amb aquesta finalitat, hem creat un grup especialitzat que cercarà restes de cordes, trasts i caixes de ressonància.

La relació entre els bolets al·lucinògens i no només l’aparició de la consciència humana sinó també la creació de la música, pren força a l’excavació.

Què són si no aquests tambors que se senten cada cop més a prop? Percussions salvatges i primitives que ens envolten i tanquen el cercle, a un compàs que s’accelera.

Amb la punta de fletxa muntada en una vara de fusta, m’he dirigit a tot l’equip amb un parell de plomes de pollastre fixades al cap. Per primera vegada em sento en el camí de l’autèntica resposta, inapel·lable i definitiva. Sense cap paraula, tan sols amb gestos i crits, els he separat en dos grups i els he donat les ordres necessàries. Aquesta nit sortirem a caçar un mamut.

• Perdonin que no em disculpi • 2a ed. •

gènere literari: