l'any de la fava

Enviat per ferran el dc., 05/01/2011 - 14:43

La Fi de l'ImperiLa fredor del paper de plata corroborà el que havia temut durant tota la setmana: la mala sort, aquell any, tampoc no renunciaria a l’èxit. Feia quatre tortells consecutius que es trobava la fava amagada entre la nata i el seu mite s’havia engrandit a la família. Primer només se’n reien, els feia gràcia, però després en sospitaren. Intentaven no compartir-hi cap mena d’activitat, sobretot si aquesta comportava un risc econòmic.

Fart de sentir-se cada cop més marginat, no volia que s’adonessin que li havia tocat de nou. Però com se'n sortiria? No podia pas treure’s la fava de la boca i amagar-la sota el plat. Si la llançava a terra, el Turbo, el gos que duia la neteja de les rajoles, l’hauria delatat jugant-hi per tot el menjador. Introduir-la a la butxaca suposava generar una taca que hauria estat detectada en la següent inspecció de rutina, d’aquestes que es fan per comprovar que la camisa lliga amb els pantalons i els mitjons amb les sabates i que duus la bragueta pujada.

L’única sortida era empassar-se-la. Així, ningú no sabria la veritat i al mateix temps la família obtindria un misteri propi i original per explicar: “l’any que la fava del tortell de reis va desaparèixer”, o bé “l’any que el pastisser es deixà la fava”, o bé “l’any de la fava”, segons la imaginació de cadascú.

Però passaria per la gola? Tenint en compte que li calia partir en tres les aspirines per no ennuegar-se, hauria de fer-la bocins abans. Començà rosegant a poc a poc, friccionant-la amb un moviment de vaivé, sense fer gens de soroll.

Mentrestant, continuaven les rialles i la conversa pretesament desimbolta de qui vol amagar el nerviosisme fent-se el graciós. En realitat, tothom estava pendent de qualsevol indici de solidesa: la fava tenien molt clar per a qui seria, però el rei estava encara per decidir.

Malgrat que el paper de plata s’esquinçava, la fava continuava igual de dura que qualsevol altra fava. Va augmentar la pressió, serrant les dents, fins que s’esberlà en sec. Un resquill perforà la geniva i la sang es va mesclar amb la nata del tortell. Era una combinació agredolça, amarga la sang per la situació absurda a què havia arribat, dolça la nata pel sucre.

La llengua es dirigí immediatament a l’esberla, que considerava un cos estrany, burxant encara més la ferida. Per molt que intentés evitar-ho, no responia a les ordres. Mai no havia pensat que fossin dos els òrgans d’un home que en realitat van per lliure.

Després d’un ràpid glop de vi, que ajudaria a anestesiar la geniva, va provar a succionar per extreure el fragment clavat mentre es netejava, per dissimular, els llavis amb el tovalló. L’esberla, finalment, es va arrencar. Amagà el dolor com va poder als ulls de l’àvia, que feia estona que l'observava. Ell desviava la mirada al sostre i al plat, alternativament. Però al sostre no hi havia res que captés l’atenció per justificar aquest comportament, i el plat feia estona que era buit.

Llavors, quan estava calculant si seria pitjor empassar-se l’esberla o bé triturar-la abans, l’àvia es dirigí a ell. Obrí la boca i en tragué un objecte ensalivat. Amb la punta dels dits li mostrà la fava, tot comentant-li amb la mirada “s’ha acabat la malastrugança”. Sota els efectes de la commoció, en un primer moment ho atribuí a un truc de màgia (què hi feia la fava a les mans de l’àvia, si ell acabava de triturar-la?), però de seguida s’adonà que acabava d’empassar-se el rei.

Aquest relat va aconseguir el segon lloc al Premi Núvol de contes 2013

• Perdonin que no em disculpi • • 04/2006

gènere literari: