l'aparcament o la feina

conte curt

Quan tocava llevar-se ha parat el despertador, sense adonar-se'n, i ha continuat dormint tres quarts d’hora més. Sol passar-li.
Encara no ha pres cap cafè i el cervell es limita a mantenir al ralentí les funcions vitals. Comprova de nou la imatge del mòbil. Des que empra aquest mètode no perd tant temps cercant el vehicle abans d’anar a la feina. Hi apareix el Seat al davant de la fleca Núria, però la foto és del divendres. Dissabte va agafar-lo per anar a un concert, i en tornar de matinada no estava com per fer anar la càmera.

Un dilluns més, en definitiva, no aconsegueix localitzar el cotxe.
Després de donar unes voltes pels llocs més habituals —de fet, els únics en els quals existeix la possibilitat real d’aparcar—, el reconeix de lluny, no molt ben estacionat. O potser el reconeix, precisament, perquè no està gaire ben aparcat. Això nosaltres mai no ho sabrem.

El parabrisa és ple de cagades d’ocell. Encara queda algun arbre al barri, pensa. Neteja el vidre amb poca traça i en acabat engega, gairebé a la primera. Maniobra lentament, surt endavant i es dirigeix a l'empresa. Quan arribi es prendrà el cafè doble que li demana el cos.

De fet, el que més el motiva no és la responsabilitat professional sinó la cafetera exprés. En recordar-ne les línies ondulades i lluents, de suau acer inoxidable, una potent aroma de cafè envaeix el cotxe. Inventada per la ment, sí, però l'envaeix.

A mesura que s’integra en el trànsit comença a fluir, ell també, a batzegades. Aquesta ciutat, malgrat que la governi una coalició d'esquerres, sembla dissenyada per als rics. És impossible estacionar si no és pagant, i els serveis públics només són útils per a qui no treballa. No és estrany que les distàncies entre classes sempre augmentin si tot es fa a mida de qui té el poder... La veu del GPS interromp aquestes reflexions i l’informa que els quilòmetres que el separen de la cafetera han augmentat. Malgrat que es dirigeix a la feina, en distància lineal se n'està allunyant.

Hi ha planificadors urbans que són molt de la broma; dissenyen tubs de sentit únic que et duen d’una punta a l’altra de la ciutat sense poder-ne sortir. Encara més, el tub en què està atrapat passa pel seu carrer. Té nassos, després de la caminada que ha fet cercant el cotxe, que torni a passar per davant de casa. Ja es podria haver esperat que tornés el cotxe tot sol —pensa; i riu. Però just a l'alçada del portal, veu un forat entre un vehicle comercial i una furgoneta. Un lloc per aparcar al davant de casa. Miracle!

Sense pensar-s’ho gens, seguint una rutina automatitzada per anys de supervivència urbana, posa els intermitents i aparca amb un parell de moviments. Un cop amb la posició guanyada, clava el fre com qui signa un contracte indefinit i truca a l'empresa.

—Bon dia, digui —és la Carme.

—Bon dia!

—Francesc! Què fas que encara no ets aquí? Ha passat alguna cosa?

—Que si ha passat alguna cosa? He trobat lloc per aparcar davant de casa!

—Increïble! —la Carme visualitza la ubicació de cal Francesc, un pis que coneix prou bé per motius extralaborals.

—Sí, sí, just al portal! De veritat que volia venir, eh? Però, clar, he vist el forat i no me n'he pogut estar.

—Clar, una ocasió així no es pot deixar escapar, però no sé com ho veuran per aquí.

—M’és igual com ho vegin, no penso deixar un lloc davant de casa per venir a la feina.

—Doncs mira: passa’m una foto amb el mòbil en què es vegi el teu cotxe i casa teva, que si no no s’ho creuran.

—D’acord, ara te la passo. Penses en tot!

—Gràcies, Francesc, ets un sol. —I abans que la Carme no pengi, la sent respondre una altra trucada.

En un primer moment s'alegra que tot hagi anat bé, però de seguida l’envaeix una sensació de buidor mesclada amb tristor. Potser sí que era una oportunitat única, però hauria d’haver anat a la feina. A casa no en té, de cafetera exprés.

finalitzats

escrit en directe el 03/11, finalitzat el 03/13

• Perdonin que no em disculpi • 2a ed. •

relacionat
gènere literari: 
Compartir llibres artesans