l'avinguda de les manifestacions

Enviat per ferran el dv., 25/03/2011 - 08:49

El què l’havia despertat, per sorpresa seva, era una sorollosa i riallera manifestació que s’acostava pel fons de l’Avinguda, a pas lent però no solemne. L’encapçalava un gran cartell penjant de braços anònims, del que només n’entreveia el color del lema, que no podia llegir encara. Hi veia força borrós, segurament degut als excessos de la nit anterior i a les poques hores que l’havien deixat dormir. No feia res que s’havia llevat i ja tenia ganes de tornar al llit, però allí ningú no l’esperava. Així doncs, la poca curiositat que li despertava aquella matinera manifestació va ser suficient per a retenir-lo al balcó, observant.

L’Avinguda no solia prendre tanta vida i color. Els esmoladors de ganivets, la furgona del pa, el drapaire de la comarca... havien desaparescut mica en mica i la via semblava un canal sense aigua - només hi faltaven peixos morts i un fons enfangat.

La gent de la ciutat no trobava últimament motius per sortir al carrer a manifestar-se. Bé, d’haver-ne n’hi havien, cada cop més, però en general no se sortia de la conversa indignada de cafè. Per això la reviscolada que proposava aquella inesperada manifestació el va emocionar lleugerament, per molt que per si sola no podia representar la fi de l’apatia social majoritària.

A mesura que s’acostaven es va adonar, per la uniformitat de colors amb les que vestien, que algunes persones anaven disfressades. Devien ser les més agosarades o amb més ganes de fer-se veure, perquè més que caminar ballaven a la capçalera de la manifestació. Just abans de la pancarta i d’aquests elements giravoltants avançava un 4L amb efectes de fum i trons que evocaba potser els elefants d’Anibal que aterrien els soldats enemics (fins que els romans van trobar la manera de girar-los en contra seva). Realment no hagués calgut, però l’avançada mòbil agitava bengales de fum al voltant del 4L, que anava carregat de personatges d’un color blau uniforme.

No val caldre que avancessin gaires metres més per identificar els monos de feina i els mocadors vermells al cap. Una manifestació del gremi de mecànics! tota una novetat en un moment en el que ningú no es mou per a res excepte per consumir i per tant existir.

Això el va animar força. Va entrar un moment a la cuina i va sortir de nou al balcó amb una cassola i un cullerot. Si algú mostrava el valor de reivindicar els seus drets se li havia de donar suport. No calia estar al corrent de les seves reivindicacions; fossin quines fossin, segur que eren legítimes. Si no és per anar de compres carregat de diners, s’ha d’estar molt carregat de raó avui en dia per sortir al carrer.

No es va estranyar de ser l’únic veí que participava a l’acte amb el seu instrument de percussió improvisat, però si de la cara d’incredulitat d’alguns veïns dels balcons oposats, a l’altra banda de l’Avinguda. Era, però, el seu problema. Hi ha moments en els que desapareix el “què diran” i l’ésser humà desplega tot el seu potencial en llibertat.

Entre repic de cullerot i cullerot, quan el grup de manifestants passava gairebé sota casa seva, va poder-ne llegir finalment la pancarta capdvantera. Un tros de llençol esparracat amb gargots dibuixats amb edding d’imitació del tot a 100. Es va adonar que tampoc hi veia tan borrós, sinó que més aviat havien escrit amb una lletra que costava d’entendre.

Llavors, el nostre ja amic després de tants paràgrafs, va deixar cassola i cullerot damunt la tauleta del balcó, desinflat. Per no haver-se llevat encara, s’havia endut un bon mastegot del dia, perquè amb el que havia llegit era: DESPEDIDA SOLTER JAUME. No recordava mai que dissabte al matí era el dia dels comiats de solter, l’únic moment de la setmana en el que el carrer prenia vida pròpia - a banda de les esporàdiques intervencions de les sirenes de la policia o dels bombers. I els companys de feina del tal Jaume eren els que feien anar els xiulets i les bengales com haguessin fet en qualsevol altre carnaval, però sense haver-se de disfressar.

• Perdonin que no em disculpi • 2a ed. •

gènere literari: