l'hecatombe canina

conte curt

Els gossos porquet eren força nets i molt afectuosos. Semblaven porquets d’índies hormonats, d’aquí els venia el nom, un pèl més grans i de formes arrodonides; blancs i negres o bé negres i blancs, segons el color predominant. No es tractava d'una raça especialment bonica però costaven mitja fortuna, i a partir de certs nivells de vanitat el fet que un objecte no el pugui adquirir tothom ja el fa atractiu de per si.

Complien, doncs, amb tots els requisits per convertir-se en la mascota de moda de la pijeria manresana. Excepte per un detall: els ingredients dels pinsos disponibles al mercat (pollastre, cereals, bou, pastanaga...) els sonaven a dieta proletària de carmanyola. Així doncs, van començar a reclamar compostos “de categoria”.

Aviat varen sorgir, del seu propi entorn, iniciatives empresarials orientades a satisfer aquesta demanda creixent. Les noves creacions ostentaven noms com Esferificació d’ànec amb peres Medium, Vedella amb bolets a les fines herbes Puppy, Magret d’ànec amb polsim de tòfona dessecada Adult... Els preus eren tres vegades més cars que un pinso de veterinari, i això els permetia experimentar la sensació que estimaven molt els animals; és a dir, que invertien en les seves mascotes per sobre de la mitjana.

Com que els populars sacs de cinc i deu quilos es percebien d’una gran ordinariesa, es van substituir per unes elegants bosses de mig. Aquest nou format era molt modern però gens funcional: el pinso acabava moltes vegades per terra, i el gos devorava sobre el parquet una dosi tres vegades la que li corresponia.

A mesura que la demanda de pinsos exclusius s'estenia pel país, el cost d'alguns aliments bàsics va augmentar de manera exponencial. El blat, el llúpol, la trepadella i la civada van triplicar el preu. Es feia difícil relacionar aquests humils cereals amb el pinso de luxe, però els usuaris més perspicaços van començar a pensar.

El declivi d’aquesta moda, però, no va venir per aquí sinó que va coincidir, paradoxalment, amb la seva popularització. Quan ja tothom tenia un d’aquests gossos, el grup social que els havia introduït es veié obligat a renunciar-hi. No es podien permetre compartir aficions amb el proletariat. Necessitaven tornar-se a desmarcar i la seva atenció es va dirigir envers altres animals.
Aviat varen descobrir una serp exòtica, molt cara de mantenir i que podia ser domesticada amb un coacher personal. A més, se sabia que un ofidi d’aquesta espècie havia mort un dels grans dissenyadors europeus, fet que tancava el cercle i satisfeia les necessitats més fetitxistes.

Adoptaren ràpidament, doncs, la peculiar serp com a nova mascota oficial. El centre d’atenció de la llar va passar a ser el terrari de vidres gruixuts, lleugerament tintats, decorat d’acord amb l’entorn —és a dir, de la manera més hortera possible.
Tanmateix, aquesta solució comportava un nou problema: com s’ho farien perquè no els veiessin pel carrer passejant gossos porquet? No volien semblar individus amb tan poca personalitat que seguien una moda que ells mateixos havien creat i abandonat.

Així doncs, els van desterrar de l’escena social i arraconar; primer a la cuina, després als balcons i finalment als safareigs. Però en aquelles cambres humides, al costat d'artefactes que trontollaven digerint roba en un estómac transparent, ploraven i gemegaven. Es féu cada cop més difícil ocultar-los als convidats.

No van trigar a aparèixer, coincidint amb la sortida del sol, els primers exemplars sacrificats als majestuosos plataners de la rodalia. Penjaven de cinturons Moschino i Carolina Herrera, preferentment en cuir xarolat de color rosa; les grans sivelles daurades brillaven amb els raigs de llum que donaven entrada al dia.

Les autoritats estaven preocupades per la imatge de la ciutat, però molt abans que es reunissin per parlar-ne, cap més gos porquet no va aparèixer penjat d'un plataner. També es van esfumar del carrer, del menjador, de la cuina i del safareig, al costat de la rentadora. De fet, van esvanir-se arreu sense deixar rastre. El propietari d’una serp de moda havia descobert, en un accident casolà d’alt standing, que se'ls empassaven d'una mossegada sense embrutar el terra i que iniciaven una silenciosa digestió que durava mesos.

finalitzats

escrit en directe el 03/11, finalitzat el 03/13

• Perdonin que no em disculpi • 2a ed. •

relacionat
gènere literari: 
Compartir llibres artesans