la primera vegada

conte curt

L'única opció raonable era aturar-me. Havia estat un parell de cops a punt d'adormir-me sobre el volant i encara en tenia per una hora fins a la meva destinació. A més, seria massa tard per aparèixer a casa d’un amic a qui ni tan sols havia avisat. Així que vaig agafar la primera sortida que se'm va presentar, i aquesta em va dur a Tolosa.

Vaig començar a donar voltes cercant on passar la nit. No hi havia ningú pel carrer a qui demanar res. Després de diversos semàfors en vermell, que vaig respectar malgrat ser l’únic vehicle que rondava per la ciutat, vaig veure un cartell on deia “HABITACIONES”. Penjava del fals balcó d'una casa tradicional basca renovada. “Ja la tinc!”, vaig pensar. Tan sols imaginar-me l'habitació i el llit sentia els efectes d’un descans reparador. Semblava el lloc ideal.

Vaig aparcar al costat d’uns tot terreny de luxe, d’aquests que mai no han trepitjat un camí de terra. Abans d'obrir la porta per baixar, em va semblar que la música de l’interior era molt alta per tractar-se d'un hostal. Podia identificar amb claredat la cançó que sonava, més que per la melodia pels baixos que travessaven les parets de l'edifici. Això em va fer sospitar, però vaig dirigir-me igualment a l'entrada.

En tirar del gran pom metàl·lic la imaginació i la visió en temps real varen coincidir en una gran barra americana en forma d’ela. Un grapat de noies em miraven suggeridores. Un parell d'homes, que semblaven perduts al mig de la pista, es van fixar també en mi. Els motors dels tot terreny, ho havia notat en passar pel costat, encara eren calents.

Un cop amb la porta oberta em va fer més vergonya girar cua, mostrant que m’havia equivocat, que no pas continuar com si sabés on anava. Misteris de la timidesa. Així que, deixant el cotxe ben acompanyat a l’aparcament, vaig fer una passa endavant. Tenia una idea.

El cubata era inevitable i em vaig dirigir a la barra pel camí més curt sense fer cas a ningú. Per començar, conversaria una estona amb la cambrera o amb la primera noia que s’acostés amb un xic de curiositat.

No vaig trigar gaire a trobar-me dins d’una cambra, amb el combinat encara a la mà. Vaig buidar-lo d’un glop i el vaig deixar sobre la tauleta. Ella duia molt poca roba, però va resultar suficient per a un striptease. La va fer allargar mentre es despullava.

En acabat va jeure al llit, sense deixar de mirar-me, i va estendre la mà per acompanyar-m’hi. Dúiem uns minuts a l’habitació i jo continuava dret, tan vestit com quan havíem entrat. En veure que no reaccionava, va insistir.

—Passa alguna cosa? —em va demanar com si li hagués tocat, un altre cop, el rar de la nit.

Esforçant-me a superar el bloqueig, vaig deixar anar la frase.

—Vull que em facis sentir estimat. —M'havia calgut el cubata sencer.

Esperava que es posés a riure o bé una reacció d’incredulitat, però no va mostrar-se gens sorpresa. Com si la resposta formés part de les Preguntes Més Freqüents, em va dir:

—Això no ho podries pagar.

La diferència de classe entre jo i els altres clients era evident, però tampoc n’hi havia per a tant, vaig pensar en un primer moment. Però ella va continuar:

—Torna quan ja no ho necessitis i et satisfaré.

Llavors em vaig adonar que no em parlava de diners.

finalitzats

escrit en directe el 02/11, finalitzat el 03/13

• Perdonin que no em disculpi • 2a ed. •

relacionat
gènere literari: 
Compartir llibres artesans