A hores d’ara ja ho tinc clar. El cas és que quan era al lavabo tot quedà a les fosques, i en arribar a palpentes al que creia el meu llit, va resultar que no estava buit. En tocar-la, ella feu un sospir d’aprovació. Feia molt bona olor.

No sabia si dormia o què, així que vaig balbucejar un “perdona”, i a desgrat vaig intentar tornar a la meva cambra. Però em va agafar de la mà (ella semblava veure-hi d’allò més bé), i em guià suau, però fermament, fins als seus turgents pits de pera llimonera.

El pitjor que pots fer-li a un monstre de conte de terror és badallar-li a la cara, recolzat amb una mà a la paret, mentre amb l’altra fas el gest d’espantar mosques.

L’enorme rata que bloquejava el passadís, incrèdula, s’arrencà les orelles i se les va empassar d’un cop. Va recular i se’n va anar pel balcó, passant pel menjador.

Lo peor que le puedes hacer a un monstruo de cuento de terror es bostezarle en la cara, apoyado con una mano en la pared, mientras con la otra haces el gesto de espantar moscas.

La enorme rata que bloqueaba el pasadizo, incrédula, se arrancó las orejas y se las tragó de un golpe. Retrocedió y se fue por el balcón, pasando por el comedor.

El bombo, tot rodolant, feia augmentar el nerviosisme, i els quintos tremolaven a cada moviment de la maneta. Aquella esfera de la sort els depassava, imponent, un calorós migdia Manresà, ciutat graella que a l’estiu et braseja en el teu propi greix.

Una hora abans, el conseller pertinent, casualment parlant sobre el tema, ho havia deixat molt clar a la ràdio: “No es treuen llocs de treball netejant els marges d’un riu”. Inapel.lable. Fins i tot em convencé a mi per uns moments. Després em vaig enrecordar de que en la meva sol.licitud, precisament, havia indicat preferència per les feines relacionades amb el medi ambient. No havia obtingut resposta.

En sentir el cotxe allunyar-se del xalet, la Gertrudis saltà del llit. Havia estat escoltant mig matí, silenciosa, i finalment era sola. El servei feinejava pel pis inferior, i disposava de gairebé dues hores abans no li pugessin l’arròs bullit.

Aquest dinar no li feia cap gràcia, però s’havia escapolit d’anar a missa escalfant el termòmetre amb el llum de l’escriptori, que era amb el que accedia més fàcilment a la bombeta, i ja n’havia assumit les conseqüències.

És freda, l’onada, i la cresta em pessigolleja el cul. Una ciutat desconeguda i d’aparença tenebrosa ha aparegut a la costa. M’hi apropo ràpidament sobre l’ona, cavalcant.

M’ha arribat aquesta carta. Segons aquí hauria d’haver vingut ahir a les nou, però l’he rebuda avui a les onze.
- A veure, em dones el DNI?
Vaig donar-li d’un cop sobre la taula, però ella continuà igual, com si no passés res.
- D’avui en quinze tens de fitxar tots els dies laborables, en hores alternades. No pots repetir l’hora dos dies seguits.
- Però a veure, això per a què serveix? – Les coses no estaven gens clares, i encara que m’imaginava que no podria deslliurar-me’n, tenia curiositat per saber si hi havia alguna explicació convincent.

No ha estat tant dolorós. Molt més havia patit estavellant els meus somnis en la malaptesa dels meus dits. I a més ja s’ha acabat. Ningú m’exigirà límpids acords; no em demanaran virtuoses cançons que mai no he estat capaç de tocar. Si més no, això espero.

I tampoc em servia de per a tantes coses, l’índex de la mà esquerra.

Ferran Cerdans Serra
Publicat al recull "Revolta Alcalina", el Març del 2001

Aquella paret baixa de formigó aniria bé de postada, va pensar al asseure-s’hi, on guardar ungüents solars: dins del triangle de ciment la llum, rebotant, esquerdillava l’aire formant una massa compacta.
Al centre de la plaça, on hi havia una font, una noia xuclava directament del broc.
El Mario estava cansat i necessitava un raig, encara que fos d’aquella infusió calenta de clor amb calç. Mentre esperava, va humitejar-se els llavis amb la suor que li rajava del front. El Turbo l’havia fet córrer i no tenia gens de saliva.

“Hormigoizko pareta baxua ondo legoke apal gisa”, pentsatu zuen mutilak honen gainean esertzean, “eguzkitarako ukendua gordetzeko egokia”: zementuzko triangelu haren barruan, argiak errebotatu eta airea zartatzen zuen masa trinko bat eratuz.
Plazaren erdian, iturri bat zegoen lekuan, nexka batek iturri-muturretik zurrupatzen zuen ura.