Quan llogà els baixos no tenia molt clar encara què hi faria, per què els volia. Només intuïa que havien de ser comercials i amb uns bons vitralls, així que escollí una àmplia botiga recentment clausurada. Gaudia d’una molt bona situació, just al mig de la ruta comercial de la ciutat i era més aviat allargada que profunda. Formava, doncs, un gran aparador a peu de carrer.

Mentre hi rumiava va traslladar-s’hi, creient haver endevinat el pas següent a llogar-la. El primer dia hi dugué només una taula i es dedicà a fer solitaris i a escoltar música tot observant la gent del carrer. De tant en tant, algun vianant s’aturava estranyat, intentant descobrir què hi feia allí dins.
L’oferta visual no era prou atractiva encara com perquè s’hi estiguessin gaire estona, però gaudint d’aquells instants el Germà descobrí aviat que més que espiar a ell li agradava que el miressin, sentir-se el forat deixat al paper per la punta del compàs, just al mig de la circumferència.
Així que l’endemà va portar-hi el llit, la tauleta, la tele i els fogons, que va distribuir d’una punta a l’altra del local. D’aquesta manera va aconseguir més audiència i de seguida va trobar-s’hi còmodament observat. Ja el tenien en compte, es distingia de qualsevol altre persona de la ciutat.
Ara que sabia, doncs, per on tirar, va decidir fer també de vidre, d’un vidre translúcid lleugerament fumat, la porta del bany; col·locà un focus just rere la tassa perquè des de fora es veiés la seva silueta i s’endevinessin els seus moviments i aplicà els mateixos principis a la dutxa.
Durant els dos dies que duraren les obres, començà a reunir un públic habitual. La noia que sortia cada matí del bar del costat, després del cafè amb llet, havia començat a saludar-lo. De tant en tant algú intentava entrar-hi creient que es tractava d’una tenda de mobles o d’articles de segona mà, a vegades només per curiositat.
Al quart dia ja era tot enllestit, cada cosa al seu lloc. Totes les estances miraven cap a l’exterior i no tenia cap racó on amagar-se, evitant així moments d’intimitat en els que la gent podria haver malpensat sobre què estava fent. Tantost pujà la persiana, a les vuit del matí, ja tenia dos badocs al davant.
Il·lusionat, es va preparar l’esmorzar amb gran dedicació a l’aspecte visual, perquè fos ben entretingut.
Dues hores més tard tothom volia saber què feia el noi de l’antiga tenda de roba; acabava d’estrenar el lavabo.
El diari local va enviar un periodista amb un fotògraf, cap al migdia, quan ja era gairebé impossible fer-se amb un bon lloc a la vorera davant del mostrador, albirar l’escenari amb claredat. Ell tenia bona vista i els feu entrar a signes. La multitud els deixà passar amb respecte i enveja: eren els escollits que parlarien amb ell per primera vegada. Qualsevol altre persona que intentés colar-se hagués estat degudament esquarterada, seguint les tàcites regles que immediatament s’havien establert entre el públic.
Fou una entrevista breu però aclaridora. El mecanisme que havia enginyat en aquells tres dies escassos era molt senzill: degut al tipus de vidre que havia instal·lat a l’aparador, l’interior no era visible, ni tant sols de dia, si un dispositiu electrònic no els aclaria.
Tant bon punt els periodistes se n'anaren, doncs, es feu l’obscuritat. Un gran desencís inicial s’apoderà del públic, però immediatament, seguint un automatisme heretat genèticament, van trobar la ranura on inserir les monedes.
Era en un atractiu plafó en el que ningú s’havia fixat abans, que a un costat de la porta els convidava a pagar per veure-hi. El canvi de totes les botigues del voltant es va acabar ràpidament ja que, a banda que havia agafat a tothom desprevingut, les tarifes no eren gens barates.
Per a fer-ho encara més atractiu ell no va tenir, des d’aquell moment, accés al mecanisme, de manera que quan s’acabava el crèdit quedava a les fosques, sense música i sense fogons. Però això només succeí un parell de cops aquell primer dia; sempre hi havia com a mínim una quarantena de persones que li feia llum a base de monedes mentre l’observaven fer-se una truita, calçar-se les sabatilles o escoltar música estirat al sofà.
La cerimònia de coronació, ideada per un articulista del diari local, era a punt un parell de mesos després. Aquell diumenge, l’alcalde en persona feu entrega i diposità al cap de Germà I, el Gran, la corona d’or i diamants, degudament logotipada amb les insígnies de l’ajuntament i la d’una marca de refrescs de cola. El Germà va aconseguir aguantar-se, però primerament li saltaven les llàgrimes i a punt va estar d’esclatar a riure i dir-los tot el què en pensava, d’ells i de les seves tristes vides.
Però per no quedar-se sense negoci va haver de tapar-se la cara amb les dues mans i intentar pensar en quelcom desagradable. El públic va interpretar que no podia parlar de l’emoció i de seguida l’animaren amb una gran ovació i amb crits de recolzament. Es tragueren molts mocadors per eixugar-se les cares.
Fou tota una celebració, una gran festa en reconeixement del què Germà I havia fet per a tots els ciutadans: dotar de sentit i motivació a la seva avorrida existència, des de que podien veure a algú fent el mateix que feien ells cada dia: rentar la roba, furgar-se el nas o cuinar els macarrons amb tonyina.
En fi, què us haig d'explicar. En aquells temps s’anava a la feina tot cantant a viva veu alguna cançó popular i per sentir-se plenament realitzat tan sols era necessària una peregrinació diària a la cort de Germà I, el Gran.