propaganda violenta

Enviat per ferran el dj., 23/07/2009 - 20:32

propaganda violenta
El pitjor que pots fer-li a un monstre de conte de terror és badallar-li a la cara, recolzat amb una mà a la paret, mentre amb l'altra fas el gest d'espantar mosques. L'enorme rata que bloquejava el passadís, incrèdula, s'arrencà les orelles i se les va empassar d'una dentada. Va recular i se'n va anar pel balcó, passant pel menjador.

Un cop sol, va pensar que li hauria agradat domesticar-la per escalfar-se els peus, a l'hivern, tot gratant-li la panxa amb una forquilla.

Entrà al lavabo a mullar-se la cara amb aigua freda. La nit abans havia begut i a cada moviment brusc semblava que se li esquincés el cervell. Milers de neurones morien en el seu interior mentre altres agonitzaven entre líquids putrefactes.

Es va eixugar i penjà la tovallola. Anant cap al balcó, va agafar una botifarra de la nevera i els rovellons que havia triat la nit abans.

Un cop a fora va separar-ne els de cama buida, estripà la botifarra amb les dents i els va farcir. Després va encendre la barbacoa, n'escampà uns quants per les graelles i els va amanir amb oli.

Esperà, oscil·lant, que s'anessin coent. Es mantenia dret però en un equilibri forçat per continus canvis de posició; malgrat que els peus no es movien de terra, el cos pendulava com un pernil empès pel vent, però cap per amunt.

A principis de setmana havien aixecat un cartell just davant del bloc, als límits de la ciutat. Una dona i dos nens somrients el convidaven a ser feliç comprant en uns grans magatzems. Mentrestant, el pare i marit devia ser al menjador mirant la tele, o almenys no sortia a la foto.

El dimecres va penjar el llençol a la barana. Hi havia escrit, amb pintura negra: NO TINC FEINA. A la seva resposta la seguiren la del Said, NO TINC DINERS, un pis sobre el seu, i la de la Maria, de dues cases més amunt: LLADRES!

Un cop de vent va arrancar la pancarta d'un extrem, que començà a fuetejar la barana, i es va girar per assegurar-la amb un tros de corda.

L'anunci continuava allí al davant, insolent. Però a sota d’un dels pilars, va copsar algú que espolsava les últimes gotes d'una ampolla per terra. Era el Washington, que féu tot seguit un pas enrere i va tirar-hi, com qui deixa les claus en arribar a casa, un tros de cartró encès. Un buf apagat i el cartell s'inflamà. Quan el Washington va ser fora de la vista, els veïns llançaren el que tenien a l'abast: rocs de les torretes, pinces de roba... fins i tot alguna bola de petanca i un diari, que després de voleiar una mica va caure al pati de sota.

El cartell era lluny i no varen encertar-lo, però en el moment més inspirat de la foguera, quan cremava sencer cap al cel, tothom va aplaudir.

• revolta alcalina • • 2000

gènere literari: