revolta alcalina

conte curt

El cafè li cremava als dits, a punt de desfer l’esprimatxat plàstic del got, i el va deixar damunt la paperassa. Era el segon que havia anat a treure a la màquina del passadís, fora de la sala, ja que feia estona que no estava a gust amb els companys de feina.
Eren tots al voltant d’una gran taula rectangular, a la secció de nous projectes de la ARC, una multinacional de components electrònics adaptables al cervell humà.

Només els quedaven uns detalls per ajustar el disseny del nou assistent personal, en realitat la seva segona versió. No aportaria gaires prestacions més que l’anterior, bàsicament un mer canvi estètic que els distingís; més que un nou accessori cerebral, es vendria la possibilitat de mostrar-lo.

Per justificar el considerable augment de preu, tant sols s’incrementaria la memòria del “mentidor automàtic”. Aquesta era, això sí, imprescindible per a mantenir les farses en perfecte estat al llarg de les ramificacions que, inevitablement, es produirien a partir de la seva gestació inicial. Per això era indispensable la constant actualització de la base de dades, amb tot el què fes referència a cadascuna de les faules que es podien seguir a la vegada. En el cas del nou mentidor serien dotze, amb tots els seus encreuaments.

La primera versió garantia dos anys d’immunitat total davant qualsevol intent de caçar l’usuari en alguna contradicció, fins i tot als atacs més rebuscats. En la nova s’hi afegiria mig any. Era poc temps, però s’havia de deixar un marge, alguna novetat per la tercera versió, que n’oferiria tres.

El Mike es va asseure mentre el director de la secció continuava parlant de la TRT, la seva única competència. La tensió inicial de la reunió havia desaparegut feia estona.

- Una altra de bona! No sabeu el que li va passar a aquell nano, de Florida, amb el seu TRT nou de trinca? Fou en una entrevista de treball. El noi estava molt nerviós, el cap de contractació era un antic conegut seu i no en tenia bon record. De sobte, en intentar activar la funció de relaxament per tranquil·litzar-se, aquell trasto de la TRT detecta “Hostilitat envers l’interlocutor”, i activa el programa de respostes curtes i agressives, en to insultant. En aquests casos, quant a l’usuari no li surten les paraules, el seu aparell pren el comandament, igual que el nostre. Així que el paio va començar a insultar a qui l’havia de contractar, amb tot el repertori de la base de dades, i mentre el fotien al carrer encara es resistia! El pobre no va poder fer-hi res, només mirar-s’ho “des de fora”.

Tots s’havien aguantat el riure fins que el cap va acabar. Llavors van esclatar les riotes, i es van produir múltiples adhesions.

- Es que són massa! El seu mòdul té el mentidor manual, l’has d’activar cada cop que vols mentir o quedar bé, i així , a part de la dificultat de dissimular el gest, sempre es produeix un retard que una persona avesada pot detectar fàcilment.

- Si fos automàtic, se li hagués activat el programa adient. Com poden deixar encara en mans de la persona el que fan molt millor els assistents electrònics?

El Mike va intentar ficar-s’hi, però la seva frase es tallà en un murmuri apagat que ningú va percebre. La força que l’havia subjectat fins llavors, tot i que s’estava esvanint ràpidament, es mantenia activa i l’hi ho havia impedit. Va continuar escoltant, en desacord, mentre agafava empenta per a una imminent intervenció. Cada cop se sentia més allunyat d’aquella gent.

- I el seu farcidor de converses? Si fins i tot té cites filosòfiques i bases de dades sobre literatura!

- Però que ineptes, la gent només vol futbol, les alineacions, estadístiques, informació esportiva en general i models de diàlegs sobre temes d’actualitat política.

- El seu també està connectat amb algun informatiu via satèl·lit, però s’actualitza cada dues hores, i a més les notícies no passen directament al cervell sinó que s’emmagatzemen i després s’han de consultar.

Fou en aquell instant quan s’adonà que l’energia s’havia apagat totalment. Ja res li impedia dur la contrària.

- Bé, nosaltres tenim deu morts per conducció temerària. – Va deixar anar en un to bastant alterat, convençut però sense fermesa.

El cap de secció, que ja feia estona que s’havia adonat que no reia les gràcies de l’equip, va deixar de somriure. Tots els altres van mirar cap a qualsevol altra banda, alguns entre ells.

- Això és el problema que dona una bona adaptació per a l’èxit. Si ho canviem baixarà l’efectivitat social de l’aparell.

L’havia contestat simulant que, malgrat tot i per generositat, li tolerava el què li havia dit.

- Però almenys els de la TRT donen un marge, l’usuari pot sentir-se lliure en algun moment.

- Saps perfectament que avui en dia, sense pròtesis cerebral, no et contracten enlloc, i les nostres almenys ajuden a que t’agafin.

- Però per què aquesta manca de llibertat?

- Però si és tot al contrari, els assistents electrònics ens donen llibertat, precisament per això van ser creats. Amplien la nostra informació i capacitat de relació, a més d’enriquir-nos com a persones.

- Doncs jo vull ser lliure! Les pròtesis no haurien de ser obligatòries, és humiliant.

- No són obligatòries! -Va colpejar la taula amb el puny- Només ho és la pre-instal.lació a tots els nadons, per evitar complicacions posteriors i pròtesis clandestines defectuoses.

- Si, i després només falta escollir entre dues marques, obligatòriament perquè sinó no trobes feina ni t’accepten socialment.

En aquell moment dos d’ells, que s´havien aixecat sense que se n’adonés, van agafar-lo pel darrera, un per cada braç amb les dues mans.

El Mike va forcejar, intentant desempallegar-se’n,
- Deixeu-me anar, malparits!

Si aconseguia arribar al passadís podria sortir de l’edifici i fugir, amagar-se a les muntanyes. Aquesta fantasiosa idea li donà forces per lluitar, però en uns segons ja tothom s’havia aixecat, estava immobilitzat al terra i algú li regirava la pròtesis electrònica, l’assistent personal. Se sentia indefens, despullat.

Un moment després, però, es calmà de cop. Es dirigí avergonyit a la seva cadira i els altres tornaren als seus llocs.

Li imposaven respecte, i el cap, que s’estava dirigint a ell, encara més.

- Bé, Mike, ens falta la teva opinió.

Sense vacil·lar gens, mentre l‘assistent personal impedia la dilatació dels vasos sanguinis del seu rostre, i l’ajudava a no titubejar, va recitar-los un simple resum del què s’havia acordat.

- ... Per tot això, em sembla bé el que heu exposat: augmentem la memòria del mentidor automàtic, introduïm algunes actualitzacions al farcidor de converses i seguim amb el programa establert per la resta.

- Bé, ja que tots estem d’acord, dono per acabada la reunió.

El cap se’l quedà mirant mentre es tancaven els portàtils i les cadires rodaven cap enrere. Llavors s’aixecà i s’acostà a ell, que s’havia quedat immòbil al seient, amb la mà dreta aixecada. Va recolzar-li a l’espatlla,

- Mike, ves a que et repassin el circuit principal de l’assistent. T’hauria d’haver indicat el canvi de bateria, ja ho saps. Aquest cop ho hem arreglat nosaltres, però podries tindre problemes.

- Si, senyor. Ho lamento, no tornarà a passar.

I el va acompanyar fins a la porta.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Publicat a la revista “Ostiela!” n.21, la primavera del 2001, traduït per en Jon Arano com a “matxinada alkalinoa”

gènere literari: 
Compartir llibres artesans