t'ho dic seriosament

conte curt

És freda, l’onada, i la cresta em pessigolleja el cul. Una ciutat desconeguda i d’aparença tenebrosa ha aparegut a la costa. M’hi apropo ràpidament sobre l’ona, cavalcant.

Les meves lleixes són molt més estretes que les dels companys, que s’allunyen cim amunt cada cop més petits, i àgils respecte a mi. Guimben pels seus nivells com cabres, mentre jo amb prou feines puc sostenir-me sobre la fullola i les esquadres d’alumini. Perquè a més el què duc jo són fulloles, gruixudes però que no presenten la consistència de la seva fusta tropical, prima però densa. Tot i això, continuo amunt, enrocant-me. Els escaires es claven amb la pistola percussora, sense cap esforç. A sobre s’hi col·loca un dels llistons de fullola, que s’assegura amb un parell de grapes gruixudes, fent pinça amb els angles. Ara només cal pujar-hi al damunt, en el meu cas utilitzant els genolls o, quan és necessari, les dents. Aquest cop a la dreta de l’esquerda que estic utilitzant per ascendir, fent ziga-zaga. Tot tremola. Els llistons que duc penjant a l’esquena cada cop pesen més, tot i ser cada vegada menys. Però a dalt de tot ja es veuen les galetes. De petit, la mare les amagava postades enlaire, però jo em cruspia les plaques de canelons i els espaguetis crus, que eren al meu abast i no estaven comptats.

Els núvols esclaten després d’uns instants de tensions cromàtiques, a l’arribar vora el vermell. La resta continuen saltant per les estanteríes mentre contemplo l’escena. Exploten d’un en un, petits núvols que van a la seva i em recorden la rentadora del safareig que solia abraçar quan em sentia sol. Distingeixo edificis que semblen buits, potser tothom ha fugit ja del tsunami. M’agafo a l’ona amb les dues mans subjectant la crina del cavall. M’esquitxa però no em mulla. El què més m’agrada és el centrifugat. La màquina trontolla i les vibracions no es poden comparar amb les de cap altre enginy mecànic, ni tant sols amb una premsa o un martell pneumàtic. Les ones de soroll et penetren si l’abraones, i en menys mesura si t’hi asseus al davant contemplant la bugada com qui es queda amb una foguera. El pilot de la rentadora és vermell.

Però els núvols, a l’esclatar, em desestabilitzen, mentre que els companys utilitzen l’ona expansiva per grimpar entre les seves plataformes. A més, fins llavors he dut el nadó en braços. És de ferro colat i l’he trobat al terra. El deixo a la penúltima postada de les que he fet i s’hi queda tot trist.

És de plastilina.

Un pal de telèfon s’interposa. Al bell mig del camí, s’ha ficat. La velocitat augmenta i no deixa d’acostar-se. Ja el tinc al davant.


Ferran Cerdans Serra
Publicat al recull "Revolta Alcalina", el Març del 2001

gènere literari: 
Compartir llibres artesans