llibre de relats Revolta Alcalina

<a href="http://www.llibres-artesans.com/llibres/relats-breus/revolta-alcalina"><img class="term-img" src="http://www.llibres-artesans.com/imatges/llibres/revolta_alcalina/revolta... width=144 hight=144 alt="llibre contes curts" title="llibre contes curts"></a>
<br>El primer recull de contes curts de Ferran Cerdans Serra, <strong>Revolta Alcalina</strong>, és una selecció dels relats breus escrits fins el 2001 per l'autor. <a href="http://www.llibres-artesans.com/llibres/revolta-alcalina">[sinopsi]</a>

<br><br><b>"Breus relats embastats amb el fil de l'enginy, i cosits amb la força de la joventut"</b> - <a href="http://openlibrary.org/a/OL89370A/Manuel_Quinto">Manuel Quinto</a><br>

<br>

Queviures

Era força avorrit. Jo estava dret, recolzat al marc de la porta, i realment no sabia què hi feia allí.

La Joela era asseguda en una butaca enorme, just davant del televisor, en una saleta on poca cosa més hi hagués cabut. No tenia cap més seient que aquell sofà, que semblava que li haguessin fet a mida: hi estava acoblada, recollida en el bressol on deuria passar gran part del dia.

encertar-la a les fosques

A hores d’ara ja ho tinc clar. El cas és que quan era al lavabo tot quedà a les fosques, i en arribar a palpentes al que creia el meu llit, va resultar que no estava buit. En tocar-la, ella feu un sospir d’aprovació. Feia molt bona olor.

No sabia si dormia o què, així que vaig balbucejar un “perdona”, i a desgrat vaig intentar tornar a la meva cambra. Però em va agafar de la mà (ella semblava veure-hi d’allò més bé), i em guià suau, però fermament, fins als seus turgents pits de pera llimonera.

drama social

En sentir el cotxe allunyar-se del xalet, la Gertrudis saltà del llit. Havia estat escoltant mig matí, silenciosa, i finalment era sola. El servei feinejava pel pis inferior, i disposava de gairebé dues hores abans no li pugessin l’arròs bullit.

Aquest dinar no li feia cap gràcia, però s’havia escapolit d’anar a missa escalfant el termòmetre amb el llum de l’escriptori, que era amb el que accedia més fàcilment a la bombeta, i ja n’havia assumit les conseqüències.

t'ho dic seriosament

És freda, l’onada, i la cresta em pessigolleja el cul. Una ciutat desconeguda i d’aparença tenebrosa ha aparegut a la costa. M’hi apropo ràpidament sobre l’ona, cavalcant.

Les meves lleixes són molt més estretes que les dels companys, que s’allunyen cim amunt cada cop més petits, i àgils respecte a mi. Guimben pels seus nivells com cabres, mentre jo amb prou feines puc sostenir-me sobre la fullola i les esquadres d’alumini. Perquè a més el què duc jo són fulloles, gruixudes però que no presenten la consistència de la seva fusta tropical, prima però densa. Tot i això, continuo amunt, enrocant-me. Els escaires es claven amb la pistola percussora, sense cap esforç. A sobre s’hi col·loca un dels llistons de fullola, que s’assegura amb un parell de grapes gruixudes, fent pinça amb els angles. Ara només cal pujar-hi al damunt, en el meu cas utilitzant els genolls o, quan és necessari, les dents. Aquest cop a la dreta de l’esquerda que estic utilitzant per ascendir, fent ziga-zaga. Tot tremola. Els llistons que duc penjant a l’esquena cada cop pesen més, tot i ser cada vegada menys. Però a dalt de tot ja es veuen les galetes. De petit, la mare les amagava postades enlaire, però jo em cruspia les plaques de canelons i els espaguetis crus, que eren al meu abast i no estaven comptats.