estralls de l'amor contemporani

conte curt

L’amor contemporani es redueix a una mena de contracte de propietat, i la Clàudia estava cansada de protagonitzar les pel·lícules delirants d’algú amb l’única idea al cap de posseir-la.

Al final de cada nit, havia compartit amb ell tres postes de sol i havien passejat per quatre llacs amb il·luminació natural nocturna, la lluna, ocasions en què s’haurien jurat amor etern, morrejat apassionadament i lligat amb cinta aïllant pels canells. I tot això després de patir tres accidents de cotxe i dos de moto en els quals ell la salvava de la mort i ella, la seva Clàudia, li queia rendida als peus. O bé al contrari, ell moria en els braços d’ella després d’haver-li salvat la vida, escena heroica que no impedia que en la seqüència següent aparegués de nou, a la vora del llac, per col·locar-li bé la tovallola.

Després de tantes aventures nocturnes, la Clàudia es llevava rebentada i es dirigia tentinejant a la facultat, com si hagués estat tota la nit follant.

“Tant de bo fos aquest el motiu”, pensava cada matí.

Alguna vegada havia enganxat el seu pretendent sortint dels lavabos amb la cara inflada i vermella, els ulls brillants i moquejant; plorava d’amagat. Fou pel seu bé, doncs, que va quedar amb ell al pati interior de la facultat.

El Marc havia muntat dotzenes de pel·lícules recreant la cita, totes amb un final força optimista. La Clàudia, però, no s’havia llegit els seus guions i sense cap escalfament li etzibà:

—No tenim res en comú, som de classes socials diferents, el nostre amor és impossible, que no ho veus? —el Marc escoltava immòbil— A més, no vull sortir amb tu ni amb ningú, no vull cap mena de relació amb cap home. Punt. Així ho entens millor? —no responia, així que ella continuà accelerant— Mira, t’ho diré més clar: ets un fracassat, més lleig que no sé què, i mai no sortiria amb un pesat sense personalitat com tu!

Després d’uns moments de silenci, el Marc va parlar.

—Quina sinceritat. T’admiro; m’agradaria ser com tu i poder dir el que penso a raig.

La Clàudia no se’n podia avenir. En el fons d’ella mateixa va detectar un principi d’admiració per tanta tenacitat, que va extingir en un moment. Se’n va anar a classe i el va deixar assegut al banc.

Parlar-hi no havia funcionat, però si aconseguia fer-li creure que era dolenta el trauria de l’estat mental de projecció de les pròpies mancances en ella, i la deixaria en pau.

L’endemà, doncs, en veure’l pel passadís a petar li demanà a viva veu quants cops se l’havia pelat pensant en ella durant la nit. Va prendre-li la carpeta i la va llançar a la font del pati. Li punxà les rodes de la moto i va guixar tot el dipòsit de gargots amb retolador permanent. A la jornada següent, va demanar-li els encarcarats apunts amb la tinta blava escorreguda, que ell havia assecat i planxat, i al seu davant hi calà foc. Va arribar als extrems de malícia que pot assolir una ment no del tot innocent. Però ell seguia igual.

Fins que un dia es decidí. Fou una guitza que portà les mans a la boca de tota la classe, que ja els havia envoltat per gaudir de l’espectacle. En ajupir-se el Marc doblegat de dolor, la Clàudia li clavà un genoll a l’ull; quan trontollava intentant no caure enrere, el rematà amb el cantell metàl·lic de la carpeta al front i quan es va desplomar d’esquena a la font li va treure les sabates, que li impedien treure-li els pantalons. Va deixar-lo, això si, amb els mitjons i els calçotets posats.

El Marc, que per uns moments semblava estabornit, s’aixecà de la font en un àgil moviment. Es vestí amb la roba molla i desaparegué després de llançar-li una mirada desafiant.

La Clàudia va pensar que se n’havia deslliurat; que ell havia vist que no estava a l’altura. O que no li convenia? Potser s’havia adonat que la tenia idealitzada? Creia ell de veritat que era ella la que no estava a l’altura? Havia fet tot allò pel Marc, perquè ell ho necessitava, i què pretenia ara el molt cregut? Passar d’ella? Anar-se’n així per les bones i deixar-la tirada? “Quin home!”, es va sorprendre pensant, “amb quina dignitat s’ha tornat a aixecar!”.

L’endemà, la Clàudia es va passar a les minifaldilles amb polos ajustats de tirants. El món es va perdre en un marc blanquinós al centre del qual hi havia el gran Marc, amb el cap encara embenat després de la pallissa. Al voltant d’aquesta aurèola començà una boira espessa en què habitaven les amigues, que ni tan sols fent-li la traveta aconseguien parlar amb ella. El Marc va enganxar-la més d’una vegada sortint del lavabo amb la cara inflada i vermella, els ulls brillants i moquejant. Plorava d’amagat.

finalitzats

en reescriptura final

• tots els contes • • 04/2012

gènere literari: 
Compartir llibres artesans