La nova

Enviat per ferran el dj., 28/04/2011 - 13:04

La feina no és de les més perilloses que he fet, però cal estar a l'aguait en el moment que la màquina fleixa l'embalatge, en prémer un botó. Fa temps que algú va inhabilitar el polsador que evitaria accidents amb la mà que queda lliure. De fet, la major part de sistemes de seguretat de la planta han estat sabotejats pels encarregats o pels mateixos treballadors. Només així es poden assolir els mínims de producció que exigeixen.

Cal mantenir-se, doncs, fora del radi d'acció de la màquina i amb la mà esquerra a la butxaca. Centrar-se en el procés, deixar de pensar i convertir-se en un autòmat programable. Això és, fins a cert punt, fàcil. Però la repetició genera avorriment, quan un s'avorreix intenta evadir-se i les divagacions mentals no són pròpies d'un autòmat sense sentiments.

Suposo que cadascú de nosaltres ho explicaria de manera diferent, però l'arribada de la nova, aquest matí, ha trencat la rutina acaparant l'atenció de tota la línia. El personal masculí fascinat per la seva atracció misteriosa; el femení, atret per la nostra misteriosa fascinació.

Mitja hora després que la sirena de les sis repiqués als nostres caps indefensos, no li donàvem més de dues hores. Amb el Joan ens maleíem perquè, tan maca com era, no vèiem cap possibilitat que aguantés fins al migdia. Li mancava ritme.

Passada la primera hora, malgrat que encara ens seguia, continuava igual d'adormida. Aviat es començarien a apilar caixes al seu costat —pensàvem—, que no seria capaç d'absorbir a la nostra velocitat i que atraurien l'encarregat. Aquest s'acostaria a ella, la miraria malament, li preguntaria si és que no es trobava bé i, independentment del que al·legués, l'esbroncaria per primera i última vegada. En aquesta empresa, la segona és la porta.

Però en arribar a les nou del matí, amb el Joan cada cop ens miràvem amb més freqüència. Al nostre ritme hauríem de dur-li diverses remeses d'avantatge, i en canvi anàvem a la par. Una cosa és que un dilluns, amb el que ens agrada sortir de festa, el nostre rendiment baixi una mica. Una altra és que una persona tan lenta ens atrapi. L'única explicació era que els dos ens havíem adaptat al seu tempo per simpatia, sense adonar-nos-en.

Per contrarestar aquest efecte, hem accelerat. Si ens enxampaven superats el primer matí de la nova, ens en cauria una de bona. A mi, la veritat, els retrets en si no m'importen gaire, però em molestaria passar-me el descans de l'esmorzar escoltant l'encarregat.

Ens hem posat al límit de velocitat assumible sense un risc extrem de fer-nos mal però ella, malgrat la seva apatia, no ha cedit. Continua tan tranquil·la mentre els altres patim de valent —jo duc un parell de talls a les mans—, i les caixes se'ns acumulen al voltant. La màquina premsa i talla fleixos com una bèstia espaordida. La coordinació que hem adquirit durant mesos ja no és cap garantia i en qualsevol moment podríem prendre mal de veritat.

L'encarregat ha aparegut interessat pel rendiment de la nova, però després de mirar-nos força malament als dos veterans s'ha dirigit a mi, que em tenia més a prop. M'acaba de demanar si és que no em trobo bé, i no li veig cap intenció de tenir en compte la resposta.

• tots els contes • • 04/2012

gènere literari: