Perduda corbata blava

conte curt

Tenia a la cara algun objecte borrós que havia aparegut mentre dormia, i a sobre meu un munt de pes, que tampoc sabia d’on havia sortit. Se sentien també llunyanes veus reverberades, el què semblava una desbocada entrevista a semi crits.
Vaig aixecar el cap. El menjador, així com jo mateix, era cobert d’informes econòmics, retalls de premsa i notes de “societat”, tot barrejat amb un fotimer de díptics blavosos amb dues pes, de les més majúscules.

Alguns globus amb ocells, altre cop blavosos, suraven encara per l’habitació. Els altres esperaven un cop d’aire per envolar-se.Era evident que havien passat un noticiari.

Amb rapidesa, tanta com em permeteren els meus reflexes entumits, vaig incorporar-me al sofà, buscant entre les piles de propaganda. Desobeint totes les advertències dels col·legues, m’havia adormit després de dinar, amb la tele encesa, gràcies a les meves lectures en plena digestió.

Em vaig aixecar del tot i vaig buscar la tauleta sota els caramels, piruletes, bolígrafs i gorres que difonien els mateixos lemes que ja havia llegit als díptics.

En aquells moments, l’entrevistadora acabava de despatxar un membre de l’oposició minoritària, llançant-li la Sagrada Constitució al davant nostre, i rematant-lo amb un escopit sulfurós.
Tot seguit canvià il·luminació. Després d’un recorregut espiral pel sostre del plató, que el personal de la neteja aprofità per retirar el cos socarrimat del dissident i passar la baieta, la càmera tornà a enfocar la periodista.

La van caçar eixugant-se les babaies amb el dors de la mà, encisada, amb la mirada fixa cap al nou convidat, encara fora de quadre.

Just llavors vaig trobar el comandament, enterrat sota sis enquestes que propugnaven el benaurat vassallatge de tota la ciutadania al govern.

Un cop vaig carregar el dit gros sobre el botó d’apagat, apuntant ja cap a la tele, vaig descobrir que els entrevistadors secundaris, una mica més allunyats, s’agafaven a les cadires per evitar llançar-se sobre l’invitat i morrejar-lo apassionadament.

Vaig petjar ràpidament, decidit a acabar amb allò d’una vegada per totes, però no vaig aconseguir res. Desesperat, vaig prémer amb l’esquerra l’atrotinat porta piles per establir contacte, però just en aquell moment una musiqueta celestial realitzà l’anunciació.

A la pantalla, en un primer pla, hi va aparèixer un tal “Ministro del Interior”, carregat de maquillatge i amb una aurèola fosforescent digitalitzada.

Semblava ben bé un sant.

Aquella visió fou ja massa per a mi. Per comptes d’apagar la tele, vaig apujar el volum per utilitzar les seves profecies de fons i d’inspiració per la prèdica que vaig realitzar des de la finestra.
Així, vaig recollir els globus del menjador tot fent saltirons, i penjant-los de la barana vaig enunciar la bona nova a tots els veïns.

Fou llavors quan, en ple èxtasi espiritual, em caigué la corbata, signada per un altre tal “Presidente del Gobierno”, que m’havia trobat entre el “merchandising”, procedent sens dubte d’algun sorteig que hauria guanyat mentre dormia, pel sol fet de tindre la tele encesa.

Amb tanta mala sort que va caure al sostre d’un Opel Corsa blanc, del que no vaig aconseguir captar la matrícula.

Per tot lo exposat, prego a tothom qui llegeixi aquest anunci que en cas de trobar-la es posi en contacte amb mi.

Gratificaré simbòlicament, ja que no pot ser d’altra manera, la seva devolució. La meva dignitat ja la dono per perduda, però amb el què en tregui, de la corbata, podria oblidar-me dels fets aquest mateix cap de setmana.


Ferran Cerdans Serra
Publicat al recull "Revolta Alcalina", el Març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor , "Perdida corbata azul", publicada al diari Gara el 21 d'Abril del 2000

• Revolta Alcalina • - 03/2001

gènere literari: 
Compartir llibres artesans