Queviures

conte curt

Era força avorrit. Jo estava dret, recolzat al marc de la porta, i realment no sabia què hi feia allí.

La Joela era asseguda en una butaca enorme, just davant del televisor, en una saleta on poca cosa més hi hagués cabut. No tenia cap més seient que aquell sofà, que semblava que li haguessin fet a mida: hi estava acoblada, recollida en el bressol on deuria passar gran part del dia.

A la pantalla, músics de sessió intentaven oxigenar una cançó pop amb moviments rítmics, fer-nos creure que aquella música tenia vida i els motivava. L’aspirant a cantant de moda es limitava a cobrir-se amb una guitarra i a recórrer el mànec amunt i avall amb la mà plana, conscient de que, la major part dels televidents, no s’adonarien de que ni tant sols estava connectada a un amplificador.

Ella s’ho mirava fixament, amorrada a la pantalla. De tant en tant, reia com si fos boja i es tapava la boca amb la mà. Vaig intentar relacionar les seves rialles amb quelcom del què sortia de l’aparell, però em va ser impossible.

M’havia assegurat que normalment no mirava la tele, però que aquell espai en concret el solien veure a casa dels seus pares i que aleshores, un cop emancipada, li agradava recordar aitals temps.

- De veritat que t’agrada, això? – Vaig insistir.

- No, però és per fer alguna cosa.

No va pas mirar-me mentre em contestava; m’ignorà com un ionqui camí del camell. Es va empassar els crèdits del programa i tot mentre s’apagava la buida cançó. Després van venir els anuncis i el zapping.

- Es que no foten mai res. – S’excusà de sobte, mirant-me nerviosament, aferrada al comandament com si li anés la vida.

- Doncs apaga-la, òstia, com si no hi hagués coses a fer.

L’espurneig de la pantalla va deixar-ho tot buit, ressaltant el nostre silenci. Em vaig acostar a l’aparell de música per acaparar alguna cinta, abans de que em fiqués qualsevol cosa.

És segur que haureu vist molts gossos enamorats dels seus amos, esperant-los mirant fixament, amb desfici, en la direcció cap a on els han vist desaparèixer. Així va romandre ella al seient, mirant de fit a fit la pantalla, i en uns minuts ja estava blanca.

Acabava de posar un disc que feia temps que no escoltava, i a la tercera cançó, guiat per algun sentit que no recordava tenir, vaig córrer a treure-li el comandament de les mans per ficar-li el canal més putrefacte que vaig trobar.

Van tornar-li tots els colors. De seguida estava radiant, i de nou m’ignorava com si no hi fos.

Quan vaig aixecar-li el jersei, doncs, tenia poques esperances d’estar equivocat. El cable negre que sortia del darrera del televisor, serpentejant fins al sofà, no acabava en uns auriculars, com m’havia semblat en un primer moment: després de desaparèixer sota el seu cul, no deixava cap més rastre excepte un bony a la panxa, més amunt. Estava endollat al seu melic, rodejat de petites crostes en la pell fina i gastada.

• revolta alcalina • • 2000

gènere literari: 
Compartir llibres artesans