Després de pelar les patates, les va tallar a tires i les llançà a una paella amb oli bullint. Un cop fregides i espolsades, les deixà sobre un plat amb paper absorbent, i va intentar recordar la recepta.

Era inútil. Va sortir de la cuina, cap al menjador, i el gos començà a queixalar-lo als turmells.

- Speed!

Mai havia estat tant a prop d’una ovella. Rera un filat, sobre el camí de carro per on passejava aquell matí, l’havia mirat fixament, deixant de pasturar.
Des d’allí dalt, aquell rostre intimidador li feu abaixar el cap dos o tres cops. La curiositat l’havia obligat a tornar a guaitar, en inferioritat de perspectiva, allò que l’aterria.

Nunca había estado tan cerca de una oveja. Tras una alambrada, sobre el camino carretero por donde paseaba aquella mañana, lo había observado fijamente, dejando de pastar.

Desde allí arriba, aquel rostro intimidatorio le hizo bajar la cabeza dos o tres veces. La curiosidad lo había obligado a volver a mirar, en inferioridad de perspectiva, aquello que lo aterrorizaba.

Disposem el Gran Artista Plàstic dins d’un pis acabat d’enguixar. La missió del Gran Poeta Urbà és decorar les parets. El tema és lliure.

Necessita un ambient favorable i gens de soroll. També els pots ben arrenglerats, els pinzells ordenats pel seu gruix i paper de diari.

Tenia d’aconseguir arribar a l’oficina immediatament. Ja havien passat els vint minuts de l’esmorzar i la porta del carrer, al final del passadís, s’estava obrint. Els seus companys tornaven a la feina.

Però el fluorescent que brillava al sostre continuava atraient-lo com a una mosca. El Truski, espaordit, s’arrambava impotent a la paret, amb l’entrepà encara a les mans.

Tenía que conseguir llegar a la oficina inmediatamente. Ya habían pasado los veinte minutos del desayuno y la puerta de la calle, al final del pasadizo, se estaba abriendo. Sus compañeros volvían al trabajo.

Pero el fluorescente que brillaba en el techo continuaba atrayéndolo como a una mosca. Truski, despavorido, se arrimaba impotente a la pared, con el bocadillo aún en las manos.

Com a consequència d'un intent de posar dates al meu passat, he creat una galeria amb els relats breus que em van publicar al diari GARA l'Abril del 2000, amb il.lustracions de TASIO.
De RELATS BREUS GARA 04-2000

El cafè li cremava als dits, a punt de desfer l’esprimatxat plàstic del got, i el va deixar damunt la paperassa. Era el segon que havia anat a treure a la màquina del passadís, fora de la sala, ja que feia estona que no estava a gust amb els companys de feina.
Eren tots al voltant d’una gran taula rectangular, a la secció de nous projectes de la ARC, una multinacional de components electrònics adaptables al cervell humà.

Kafeak hatzak erretzen zizkion, plastikozko edalontzia urtzear, eta paper piloaren gainean utzi zuen. Salaz kanpoko pasadizuko makinatik ateratzen zuen bigarrena zen: bazen denbora puska bat taldeko jendearekin ez zegoena gustora, eta pasio horietan unetxo batez haiengandik urruntzea lortzen zuen.

Ara mateix, tot d’una, m’ha convidat, ell que no ho havia fet mai.

Me l’he quedat mirant, la cigarreta. És segur que sap que no fumo ros, si no estic molt desesperat, i després de les últimes batusses a la secció, jo sol contra tots, no ho veig gens clar.

Els altres s’han anat acostant. Ningú no deia res. Han deixat els seus llocs i ara m’observen tenebrosament.

Em sembla que esperen que l’acabi per fer alguna cosa.