contes curts en català

Contes curts en català originals de Ferran Cerdans Serra. Aquests relats breus estan recollits en varis Llibres Artesans, enquadernats a mà, amb les cobertes il·lustrades per diferents artistes, etc. Per aconseguir un d'aquests exemplars, així com llibres en altres formats i altres creacions podeu visitar la Botiga online o bé acudir a una fira de Llibres Artesans.

cop de cap

El Comitè de Govern s'instal·là en la mateixa sala on havia estat abatut, uns dies abans, l’anterior president.

L’havia rematat el mateix cap dels revoltats, el Capità General de l’exèrcit, que en aquells moments presidia l’acte.

Ocupava una butaca d’estil colonial en l’arc d’una taula semicircular, que recordava als ministres la seva condició idènticament subordinada. Tots estaven a la mateixa distància d’ell, i les seves cadires eren sensiblement més baixes i petites.

D’esquerra a dreta, amb un lleuger moviment de la mandíbula, els va anar donant permís per parlar.

L'última retransmissió

La primera carta me la va tornar estripada, dintre d’un sobre, sense res més a l’interior. La segona em va arribar cremada, igualment com a única resposta. He rebut la tercera sense obrir i ho he deixat córrer.

En part em sap greu, però és millor així. L’últim cop que el Chusqui va vindre a casa, ara farà tres mesos, ja no anàvem gaire bé. Va entrar sense saludar, fumant, i de seguida va anar a lo seu, tot just m’havia assentat altre cop per acabar d’esmorzar.

Lairena

Va despertar-se sola, molt trista. Anhelava l'escalfor d'algú i es va abraçar, però no en tenia prou. Va exprémer el coixí contra els pits i, mentre acariciava els cabells del seu amic amb una mà, amb l’altra li pessigà el cul.

Es va seguir masturbant, suaument, fins que va llençar-lo contra la paret. Portava massa temps amb aquest succedani, i va pensar que, si de veritat volia l’Albert, havia d’actuar com si ja el tingués. Podia portar-li un regal, per exemple.

Es va aixecar i va anar cap al rebost. Va agafar dos xuxos de crema i els va travessar amb un tros de pegadolsa, formant una creu. Amb una de sencera hi va fer un llaç, i per sobre va deixar-hi caure xocolata ratllada i cacau en pols. Li portaria aquest berenar.

Però no n’hi hauria prou. Feia falta dutxar-se, i escriure cartes a les amigues explicant-los que, finalment, i encara que costés de creure, ell l’havia correspost després de dur-li uns xuxos.

Si no s’atrevia a fer-ho era perquè mai el tindria, o encara no, però sabia que si les escrivia i les arribava a tirar seria seu.

Un cop a la cuina, però, mentre intentava embolicar el berenar, va trobar-ho tot massa fàcil i parà en sec.

Després, va començar a menjar pel xuxo més gran, rient per haver estat perdent el temps rera un tio que podia tindre quan volgués. Ella desitjava algú per qui hagués de lluitar, així que, quan va acabar amb el regal, va escollir un cogombre de la nevera i va tornar a l’habitació.


Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al Pèsol negre n.2 - Hivern 98/99
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001

no hi ha manera

No Hi Ha Manera
Dins d’aquell hipermercat m’oferien de tot però jo tant sols havia entrat cercant les ofertes de la quinzena, que per sort coincidien amb la meva dieta diària: espaguetis, tomàquet triturat i llegums cuites. De passada, això sí, sostrauria uns puntafines de qualitat, massa cars pel meu sou de gresca justa.

"ez dira moduak", ipuin

Supermerkatu horretan denetik eskatu zidaten, baina ni hamabostaldiko beherapenen bila nindoan soilik, zorionez nere eguneroko jan-neurriarekin koinziditzen zutenak: espagetiak, tomate birrindua eta eltzekariak. Depaso, hori bai, kalitatezko zainzuri batzuk ostuko nituen, parrandarako ere juxtu ematen duen nire soldatarentzat garestiegiak.

creuament

Després de pelar les patates, les va tallar a tires i les llançà a una paella amb oli bullint. Un cop fregides i espolsades, les deixà sobre un plat amb paper absorbent, i va intentar recordar la recepta.

Era inútil. Va sortir de la cuina, cap al menjador, i el gos començà a queixalar-lo als turmells.

- Speed!

Panxa

Mai havia estat tant a prop d’una ovella. Rera un filat, sobre el camí de carro per on passejava aquell matí, l’havia mirat fixament, deixant de pasturar.
Des d’allí dalt, aquell rostre intimidador li feu abaixar el cap dos o tres cops. La curiositat l’havia obligat a tornar a guaitar, en inferioritat de perspectiva, allò que l’aterria.