M’ha arribat aquesta carta. Segons aquí hauria d’haver vingut ahir a les nou, però l’he rebuda avui a les onze.

- A veure, em dones el DNI?

Vaig donar-li d’un cop sobre la taula, però ella continuà igual, com si no passés res.

- D’avui en quinze tens de fitxar tots els dies laborables, en hores alternades. No pots repetir l’hora dos dies seguits.

- Però a veure, això per a què serveix? – Les coses no estaven gens clares, i encara que m’imaginava que no podria deslliurar-me’n, tenia curiositat per saber si hi havia alguna explicació convincent.

No ha estat tant dolorós. Molt més havia patit estavellant els meus somnis en la malaptesa dels meus dits. I a més ja s’ha acabat. Ningú m’exigirà límpids acords; no em demanaran virtuoses cançons que mai no he estat capaç de tocar. Si més no, això espero.

I tampoc em servia de per a tantes coses, l’índex de la mà esquerra.

Aquella paret baixa de formigó aniria bé de postada, va pensar al asseure-s’hi, on guardar ungüents solars: dins del triangle de ciment la llum, rebotant, esquerdillava l’aire formant una massa compacta.

Al centre de la plaça, on hi havia una font, una noia xuclava directament del broc.

El Mario estava cansat i necessitava un raig, encara que fos d’aquella infusió calenta de clor amb calç. Mentre esperava, va humitejar-se els llavis amb la suor que li rajava del front. El Turbo l’havia fet córrer i no tenia gens de saliva.

“Hormigoizko pareta baxua ondo legoke apal gisa”, pentsatu zuen mutilak honen gainean esertzean, “eguzkitarako ukendua gordetzeko egokia”: zementuzko triangelu haren barruan, argiak errebotatu eta airea zartatzen zuen masa trinko bat eratuz.
Plazaren erdian, iturri bat zegoen lekuan, nexka batek iturri-muturretik zurrupatzen zuen ura.

El Comitè de Govern s'instal·là en la mateixa sala on havia estat abatut, uns dies abans, l’anterior president.

L’havia rematat el mateix cap dels revoltats, el Capità General de l’exèrcit, que en aquells moments presidia l’acte.

Ocupava una butaca d’estil colonial en l’arc d’una taula semicircular, que recordava als ministres la seva condició idènticament subordinada. Tots estaven a la mateixa distància d’ell, i les seves cadires eren sensiblement més baixes i petites.

D’esquerra a dreta, amb un lleuger moviment de la mandíbula, els va anar donant permís per parlar.

La primera carta me la va tornar estripada, dintre d’un sobre, sense res més a l’interior. La segona em va arribar cremada, igualment com a única resposta. He rebut la tercera sense obrir i ho he deixat córrer.

En part em sap greu, però és millor així. L’últim cop que el Chusqui va vindre a casa, ara farà tres mesos, ja no anàvem gaire bé. Va entrar sense saludar, fumant, i de seguida va anar a lo seu, tot just m’havia assentat altre cop per acabar d’esmorzar.