En sentir el cotxe allunyar-se del xalet, la Gertrudis saltà del llit. Havia estat escoltant mig matí, silenciosa, i finalment era sola. El servei feinejava pel pis inferior, i disposava de gairebé dues hores abans no li pugessin l’arròs bullit.

Aquest dinar no li feia cap gràcia, però s’havia escapolit d’anar a missa escalfant el termòmetre amb el llum de l’escriptori, que era amb el que accedia més fàcilment a la bombeta, i ja n’havia assumit les conseqüències.

És freda, l’onada, i la cresta em pessigolleja el cul. Una ciutat desconeguda i d’aparença tenebrosa ha aparegut a la costa. M’hi apropo ràpidament sobre l’ona, cavalcant.

Les meves lleixes són molt més estretes que les dels companys, que s’allunyen cim amunt cada cop més petits, i àgils respecte a mi. Guimben pels seus nivells com cabres, mentre jo amb prou feines puc sostenir-me sobre la fullola i les esquadres d’alumini. Perquè a més el què duc jo són fulloles, gruixudes però que no presenten la consistència de la seva fusta tropical, prima però densa. Tot i això, continuo amunt, enrocant-me. Els escaires es claven amb la pistola percussora, sense cap esforç. A sobre s’hi col·loca un dels llistons de fullola, que s’assegura amb un parell de grapes gruixudes, fent pinça amb els angles. Ara només cal pujar-hi al damunt, en el meu cas utilitzant els genolls o, quan és necessari, les dents. Aquest cop a la dreta de l’esquerda que estic utilitzant per ascendir, fent ziga-zaga. Tot tremola. Els llistons que duc penjant a l’esquena cada cop pesen més, tot i ser cada vegada menys. Però a dalt de tot ja es veuen les galetes. De petit, la mare les amagava postades enlaire, però jo em cruspia les plaques de canelons i els espaguetis crus, que eren al meu abast i no estaven comptats.

M’ha arribat aquesta carta. Segons aquí hauria d’haver vingut ahir a les nou, però l’he rebuda avui a les onze.

- A veure, em dones el DNI?

Vaig donar-li d’un cop sobre la taula, però ella continuà igual, com si no passés res.

- D’avui en quinze tens de fitxar tots els dies laborables, en hores alternades. No pots repetir l’hora dos dies seguits.

- Però a veure, això per a què serveix? – Les coses no estaven gens clares, i encara que m’imaginava que no podria deslliurar-me’n, tenia curiositat per saber si hi havia alguna explicació convincent.

No ha estat tant dolorós. Molt més havia patit estavellant els meus somnis en la malaptesa dels meus dits. I a més ja s’ha acabat. Ningú m’exigirà límpids acords; no em demanaran virtuoses cançons que mai no he estat capaç de tocar. Si més no, això espero.

I tampoc em servia de per a tantes coses, l’índex de la mà esquerra.

Aquella paret baixa de formigó aniria bé de postada, va pensar al asseure-s’hi, on guardar ungüents solars: dins del triangle de ciment la llum, rebotant, esquerdillava l’aire formant una massa compacta.

Al centre de la plaça, on hi havia una font, una noia xuclava directament del broc.

El Mario estava cansat i necessitava un raig, encara que fos d’aquella infusió calenta de clor amb calç. Mentre esperava, va humitejar-se els llavis amb la suor que li rajava del front. El Turbo l’havia fet córrer i no tenia gens de saliva.