Era força avorrit. Jo estava dret, recolzat al marc de la porta, i realment no sabia què hi feia allí.

La Joela era asseguda en una butaca enorme, just davant del televisor, en una saleta on poca cosa més hi hagués cabut. No tenia cap més seient que aquell sofà, que semblava que li haguessin fet a mida: hi estava acoblada, recollida en el bressol on deuria passar gran part del dia.

A la pantalla, músics de sessió intentaven oxigenar una cançó pop amb moviments rítmics, fer-nos creure que aquella música tenia vida i els motivava. L’aspirant a cantant de moda es limitava a cobrir-se amb una guitarra i a recórrer el mànec amunt i avall amb la mà plana, conscient de que, la major part dels televidents, no s’adonarien de que ni tant sols estava connectada a un amplificador.

A hores d’ara ja ho tinc clar. El cas és que quan era al lavabo tot quedà a les fosques, i en arribar a palpentes al que creia el meu llit, va resultar que no estava buit. En tocar-la, ella feu un sospir d’aprovació. Feia molt bona olor.

No sabia si dormia o què, així que vaig balbucejar un “perdona”, i a desgrat vaig intentar tornar a la meva cambra. Però em va agafar de la mà (ella semblava veure-hi d’allò més bé), i em guià suau, però fermament, fins als seus turgents pits de pera llimonera.

Per un dia, i esperant així lliurar-se’n durant uns altres sis mesos, es va decidir a passar la baieta per la nevera. A més de la fortor de la bossa d’escombraries, que era a vessar, l’aspecte de la cuina en conjunt era força lamentable, però més que els reguerons de greix dels armariets, el que feia mala fila de veritat era la porta del frigorífic. En ésser blanca hi destacaven les llànties, que podia reconèixer perfectament: l’habitual puré de cigrons dels vespres estiuencs, greixos variats, oli, xocolata i engrunes de pa.

El pitjor que pots fer-li a un monstre de conte de terror és badallar-li a la cara, recolzat amb una mà a la paret, mentre amb l’altra fas el gest d’espantar mosques.

L’enorme rata que bloquejava el passadís, incrèdula, s’arrencà les orelles i se les va empassar d’un cop. Va recular i se’n va anar pel balcó, passant pel menjador.

Lo peor que le puedes hacer a un monstruo de cuento de terror es bostezarle en la cara, apoyado con una mano en la pared, mientras con la otra haces el gesto de espantar moscas.

La enorme rata que bloqueaba el pasadizo, incrédula, se arrancó las orejas y se las tragó de un golpe. Retrocedió y se fue por el balcón, pasando por el comedor.

El bombo, tot rodolant, feia augmentar el nerviosisme, i els quintos tremolaven a cada moviment de la maneta. Aquella esfera de la sort els depassava, imponent, un calorós migdia Manresà, ciutat graella que a l’estiu et braseja en el teu propi greix.

Una hora abans, el conseller pertinent, casualment parlant sobre el tema, ho havia deixat molt clar a la ràdio: “No es treuen llocs de treball netejant els marges d’un riu”. Inapel.lable. Fins i tot em convencé a mi per uns moments. Després em vaig enrecordar de que en la meva sol.licitud, precisament, havia indicat preferència per les feines relacionades amb el medi ambient. No havia obtingut resposta.

L'avi ja feia temps que desvariejava. No és que anés de mal en pitjor, com se sol dir, més aviat la seva trajectòria, pel que fa a la salut, era una línia recta submergida en el fons de la vida.

Finalment, però, la nostra incòmoda espera va ser recompensada: va morir sense patir-hi gaire, i ni tant sols feu l'esforç d'oferir a la humanitat una gran frase a la que agafar-se.

En sentir el cotxe allunyar-se del xalet, la Gertrudis saltà del llit. Havia estat escoltant mig matí, silenciosa, i finalment era sola. El servei feinejava pel pis inferior, i disposava de gairebé dues hores abans no li pugessin l’arròs bullit.

Aquest dinar no li feia cap gràcia, però s’havia escapolit d’anar a missa escalfant el termòmetre amb el llum de l’escriptori, que era amb el que accedia més fàcilment a la bombeta, i ja n’havia assumit les conseqüències.

És freda, l’onada, i la cresta em pessigolleja el cul. Una ciutat desconeguda i d’aparença tenebrosa ha aparegut a la costa. M’hi apropo ràpidament sobre l’ona, cavalcant.

M’ha arribat aquesta carta. Segons aquí hauria d’haver vingut ahir a les nou, però l’he rebuda avui a les onze.
- A veure, em dones el DNI?
Vaig donar-li d’un cop sobre la taula, però ella continuà igual, com si no passés res.
- D’avui en quinze tens de fitxar tots els dies laborables, en hores alternades. No pots repetir l’hora dos dies seguits.
- Però a veure, això per a què serveix? – Les coses no estaven gens clares, i encara que m’imaginava que no podria deslliurar-me’n, tenia curiositat per saber si hi havia alguna explicació convincent.