M’ha arribat aquesta carta. Segons aquí hauria d’haver vingut ahir a les nou, però l’he rebuda avui a les onze.
- A veure, em dones el DNI?
Vaig donar-li d’un cop sobre la taula, però ella continuà igual, com si no passés res.
- D’avui en quinze tens de fitxar tots els dies laborables, en hores alternades. No pots repetir l’hora dos dies seguits.
- Però a veure, això per a què serveix? – Les coses no estaven gens clares, i encara que m’imaginava que no podria deslliurar-me’n, tenia curiositat per saber si hi havia alguna explicació convincent.
- Doncs per saber si estàs treballant o no.
- I què té a veure, estar treballant o no, amb vindre aquí a fitxar?
- Doncs que si estàs treballant no podràs vindre.
- Però aviam, suposem que jo treballo sense assegurar. Tu saps el tip de riure que m’hauré fet aquest matí amb el meu jefe a l’explicar-li el gran dispositiu que heu muntat per agafar-me?
- Això no és només pels que treballen sense assegurar, també és pels que estan d’alta i continuen cobrant l’atur.
- Però si estan d’alta han d’estar-ho també a la seguretat social.
- Sí, però són sistemes diferents, per això fem aquests controls a l’atzar.
- I no podríeu fer el mateix control a l’atzar però, per comptes de fer-nos vindre, comprovar que no hi ha ningú d’alta aquí al costat? Es que a més teniu l’oficina de la seguretat social aquí mateix, que jo he de vindre des de l’altra punta de la ciutat a fer aquesta bestiesa.
- Ja t’entenc, però així és com funciona, jo no puc fer-hi res.
- Què vols dir, que em pagareu l’autobús?
- No, no. - Se la veia amb ganes d’ajudar, i ella no en tenia cap culpa, però jo estava llavors molt alterat.
- Jo no penso gastar-me dos bitllets per fer això, que és el què em costaria el bus, així que cada dia perdré dues hores caminant. Però clar, representa que com que estic a l’atur em passo el dia al sofà mirant la tele, oi? Això deu ser la nova campanya del “Mou-te, no et rovellis” dirigida als que no tenim feina. Però què us penseu, que buscar feina no és cap treball? Costa temps i diners, exigeix molta moral, i lo últim que em falta ara es aquest ridícul control, i menys al matí, que és el millor moment per les entrevistes.
- Si tens una entrevista un dia, m’ho dius i busquem l’hora adequada.
- I si en tinc dues? Tu saps la quantitat de gent que es presenta a qualsevol oferta? Només em falta anar-los amb exigències: “Escolti, es que avui no em va bé, no podria fer-me l’entrevista el dimecres a dos quarts de dotze?”. I a més, si estic treballant, perquè hauria de fer una entrevista de treball? Si vaig a entrevistes és perquè no treballo, si a la feina em deixessin sortir per a fer una entrevista també podria vindre aquí a fer el pallasso.
- Ja et dic que segurament tens raó, però a veure si m’entens: no s’hi pot fer res, funciona així.
- Completament d’acord: em fitxes cada dia sense que passi per aquí i tots contents.
Això no ho puc fer. Ho sento però hauràs de vindre tots els dies.
El millor, deixar-ho córrer. Tal com m’havia imaginat, era impossible deslliurar-se’n, però tampoc havia aconseguit cap explicació tant sols un xic convincent.
- Almenys, ahir contarà com si ja hagués vingut, no? La culpa no és meva.
- Sí, ja t’he marcat ahir i avui. Demà quan et va bé?
- A les deu.
En girar-me, em vaig trobar amb algunes persones de la cua que somreien, en solidaritat envers el què havia estat dient, o cridant, tampoc ho sé del cert.
Però un dels somriures va semblar-me més aviat irònic. Provenia d’un barbut que subjectava una carta, sospitosament semblant a la meva, amb les mans enfarinades i un barret blanc i allargat al cap.

Ferran Cerdans Serra
Publicat al recull "Revolta Alcalina", el Març del 2001